Amb la victòria del tema Tattoo, la cantant aconsegueix que el seu país iguale Irlanda quant al major nombre de victòries en la història del certamen, amb set. La representant espanyola arriba als 100 punts, encara que només cinc en són de votació popular
La hispanocubana brodà la seua participació amb SloMo, un devessall d’energia i talent en la nit de Kalush Orchestra
Blas Cantó, amb Voy a quedarme, ha quedat antepenúltim després de rebre zero punts del televot i només sis del Regne Unit i Bulgària
L’organització d’Eurovisió 2020 ha emés un programa de televisió, sense punts ni recompte ni triomfador, en què cada guanyador interpretava el seu tema des de casa
Espanya i RTVE tornen a estavellar-se en el certamen i hi queden en la vintidosena posició malgrat l’entusiasme de Miki, que no ha convençut amb el tema La venda
Amaia i Alfred només tenien ulls l’una per a l’altre, davant milions d’espectadors de tot el món
Salvador Sobral guanya Eurovisió amb Amar pelos dois, una composició senzilla i amb vocació d’agradar tots els públics. Espanya hi quedà l’última
Barei, la representant espanyola, acaba el concurs en la 22a posició
Tensió fins al final a Estocolm. El nou sistema de votació, que deixava les puntuacions atorgades pel públic per a postres, propicià que fins a l’últim moment no se sabera el nom del guanyador d’aquesta edició. Quan semblava que Austràlia podia emportar-se el premi en la seua segona participació, finalment fou Ucraïna la que s’emportà el micròfon de cristall que acredita el guanyador d’ Eurovisió. La cantant Jamala, amb una cançó titulada 1944, sobre la deportació del poble tàrtar a mans del govern d‘Stalin, superà els seus veïns russos a la recta final. Espanya, representada per Barei, va haver de conformar-se amb el lloc 22 de 26 participants.
Espanya, representada per Edurne, queda en el lloc 21 dels 27 participants
Suècia ha conquistat aquesta nit a Viena el seu sisè Festival d'Eurovisió. Måns Zelmerlöw, amb el tema 'Heroes', ha complert tots els pronòstics i s'ha imposat en una final on Edurne, la representant espanyola, ha acabat en el 21è lloc d'un total de 27 participants. La madrilenya ha aconseguit 15 punts, que li han atorgat França (5), Portugal (3), Montenegro (2), Moldàvia, Azerbaidjan, Suïssa, Israel i Rússia (un punt cada país).
"Em sento guanyadora", repetia Edurne tot just acabat el concurs davant les càmeres de TVE. Amb un somriure d'orella a orella, malgrat el resultat, l'espanyola va confessar sentir-se "supercontenta" i va assegurar que se sentia vencedora pel suport de la gent. Fins i tot va fer broma amb la idea que, almenys, veuria "sortir el sol" a Viena, en referència al títol de la seva fallida cançó, 'Amanecer’.
Conchita Wurst torna el triomf a Àustria quaranta-huit anys després de l’última victòria. Espanya, desena amb els vots de setze països
El grup liderat per Raquel del Rosario s'enfonsa i queda penúltim amb només huit punts. Dinamarca assoleix el tercer triomf al festival gràcies a Emmelie De Forest i la cançó Only teardrops
Per captivar els europeus, El Sueño de Morfeo ha apostat, durant la seua participació al festival d'Eurovisió 2013, celebrat anit a Malmö (Suècia), pel so celta, enaltit amb la melodia dolça d'una gaita que s'erigeix en gran protagonista des del principi de la cançó. Això no obstant, Europa no ha respost a la proposta, ja que la banda ha quedat la penúltima amb huit punts. Espanya només ha obtingut vots de dos països dels trenta-nou que han competit al certamen enguany: Albània, que li n'ha donat sis, i Itàlia, només dos. Irlanda, com que ha sumat únicament cinc punts, ha evitat l'última plaça per a la banda asturiana. Aquest penúltim lloc empitjora el resultat obtingut per Pastora Soler, desena l'any passat a Bakú després d'emocionar el continent amb la preciosa balada Quédate conmigo.
Pastora Soler tornà ahir a Espanya la fe en Eurovisió amb un 10é lloc, el millor des que Ramón, un triomfet, assolira el 2004 la mateixa posició amb la cançó Para llenarme de ti. El Quédate conmigo de l'artista sevillana convencé les 17.000 persones que n'aplaudiren la portentosa interpretació al Crystal Hall de Bakú (l'Azerbaidjan) i bona part dels 100 milions d'espectadors que seguiren la gala per televisió. Acostumada al fracàs, la delegació espanyola sent que ha tret petroli a les vores del mar Caspi.
El duo Ell & Nikki, d’ Azerbaidjan, triomfa en Eurovisió contra tot pronòstic – L’espanyola Lucía Pérez queda relegada al lloc 23é
A Lena Meyer Landrut, actuar en el lloc 22é l’any passat li va donar bona sort en Eurovisió. Ahir al Düsseldorf Arena (Alemanya), l’espanyola Lucía Pérez va eixir en eixa mateixa posició a interpretar la cançó Que me quiten lo bailao -caòtica coreografia a càrrec de Lola González, directora de l’acadèmia de Fama. No obstant això, aquesta bona estrella de la representant alemanya no es va encomanar a l’artista gallega i va quedar quasi en el mateix lloc d’eixida: el 23é d’un total de 25 participants. Contra tot pronòstic, els candidats d’ Azerbaidjan, el duo Ell & Nikki, guanyaren la 56a edició del certamen amb Running scared i 221 punts. I és que alguns dels qui d’eixida es consideraven com a favorits en les enquestes d’ Internet i en el cor dels eurofans -França, Estònia, Suècia, Suïssa, Irlanda- ràpidament van comprovar com les esperances de quedar-se el gran premi desapareixien.
La participació espanyola a Eurovisió en els últims anys es mou entre la mediocritat dels resultats i els successius escàndols
Eurovisió consisteix a cantar i no a cridar l’atenció. Cal aclarir-ho després de les últimes actuacions d’Espanya al certamen. Des de la broma de Rodolfo Chikilicuatre fins al grotesc espectacle de John Cobra enguany a la preselecció, passant per la ficada de pota de TVE l’any passat, quan no emeté en directe la semifinal en què Espanya votava, que va comportar una sanció de l’UER. Pedres en el camí cap al Festival i grans entropessons en arribar-hi. L’últim, enguany amb la quinzena posició de Daniel Diges. Una mitjania que cada any costa a la pública uns 285.000 euros.
A Espanya, mai hi ha hagut un ateisme seriós, com Déu mana. L’única fe que semblava que havíem abandonat de veritat era la fe en Eurovisió, però també s’ha demostrat que aquest escepticisme era fingit perquè resultava massa ostentós. Els espanyols hi hem anat participant com l’alumne díscol i menfotista que en realitat vol cridar l’atenció del mestre: perquè ens claven un fart de llenya, perquè ens suspenguen, per presumir que tant se’ns en dóna i per lluitar heroicament per l’últim lloc amb un entusiasme un poc sospitós que ha resultat ser impostat i fals, ara que hem aconseguit apropar-nos perillosament a l’objectiu quedant els penúltims. Per què no ho celebrem, si és això el que volíem?
El problema no és anar a Eurovisió per fer-hi un acudit, sinó que aquest siga car i, a més, tardà. L'autèntica gosadia hauria estat muntar-lo, per exemple, l'any 1964 quan Gigliola Cinquetti cantava que no tenia edat per a estimar i Pau VI en persona la rebia en audiència general per agrair-li el missatge sobre la virginitat juvenil en aquest fòrum continental. Eren uns altres temps. Ara, en el festival ja fa anys que conviuen dues tendències -la broma i l'estàndard eurovisiu- i ni l'una ni l'altra no han donat molts moments memorables.
Jo vaig estar molts anys penjat pel festival d'Eurovisió, i els ho expose. L'addicció la vaig adquirir prompte, en un temps de plaers indiscriminats, d'avorriment franquista i de febres infantils d'un dia. Però vaig créixer, em vaig espavilar, em vaig llevar el pèl de la devesa, i això d'Eurovisió no se me n'anava. En arribar el dia de la gala televisada, obria any rere any els salons del meu pis a uns quants amics que també gosaven anomenar-se eurovisius. Exquisits poetes jóvens com Leopoldo Alas, Luis Cremades i Mario Míguez aclamaven tan ardentment com jo la successió de cançons lleugeres, lleugeríssimes, el comentari melós de José Luis Uribarri, els florits documentals de presentació turística de cada país concursant, i per damunt de tot les votacions finals amb eixos "Le Lassenburj, truá puan; Laxenborg, zri poins" que seguíem usant després com a frase feta en la vida real. Espere que el meu amic Fernando Savater no s'enfade si revele ací que també ell ( un any només, el de la graciosa cançó Quién maneja mi barca, interpretada per Remedios Amaya i apallissada miserablement a l'hora dels puans o poins) es va retre al virus i s'afegí a una frenètica carta de suport a la cantant espanyola que uns exaltats -nosaltres- vàrem trametre a aquest mateix periòdic, que va tenir el coratge de publicar-la.
Què fou el que succeí? En què ens equivocàrem ? És que la cançó espanyola era roïna? No tenia una tornada prou encomanadissa? Potser l'iridescent model que lluïa Lydia va enlluernar els espectadors fins al punt de fer-los oblidar com era la melodia? O és que, simplement, som uns pàries a Europa i no ens hi vol ningú? De totes passades, la quaranta-quatrena edició d'Eurovisió no serà un bon record per al nostre patrimoni musical. "Spain, one point". Una llàstima.
Rosa d’Espanya i els nois d’ “Operación Triunfo” s’han de conformar amb el setè lloc del Festival d’Eurovisió
|
E |
uropa no està pel que ha d’estar. El Vell Continent no només ha sigut incapaç d’entendre el missatge dels triomfets espanyols sinó que els ha dutxat amb una galleda d’aigua freda que els ha fet despertar bruscament del somni.
Els anys seixanta hi va haver festivals de cançó pertot arreu. Era un temps on la indústria estava interessada a promoure la música entre el jovent i descobrir nous possibles valors, i els festivals cobrien ambdós objectius.
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
