Amaia i Alfred només tenien ulls l’una per a l’altre, davant milions d’espectadors de tot el món
Tu canción, es deien, melosos, com més va més a prop. La càmera envoltava l’estàtica parella en un moviment circular com eixe amor íntim ben conegut a Espanya i amb anhels de globalitat. Entre els més de 8.000 assistents de l’Altice Arena, un estadi ben assortit de públic espanyol, sorgiren els llums d’esta posada en escena de mínims que deixà un lloc cuer, el 23 d’un total de 26. La gala acabà como un joguet de la israeliana Netta, victoriosa gràcies al tema Toy.
Amb triomf o sense, l’operació d’Espanya consistia a narrar la història del primer romanç als qui, amb els vots, decidien la 63a edició del festival. El tu del títol quedà clar, amb el públic relegat al paper de voyeur; el concepte de cançó, no obstant això, es topà amb dificultats a l’hora de trobar lloc en un certamen amb ganes d’espectacularitat, especialment després de la xiuxiuada victòria de Salvador Sobral l’any passat. El portugués, en guanyar el 2017, esgrimí que la música “no consisteix en focs d’artifici sinó en sentiment”. Eixes paraules hi calaren, a Espanya. La tendresa va donar de si tot el que va poder en esta dura competició audiovisual. Per als optimistes: l’any passat Espanya hi quedà l’última amb Manel Navarro.
La pamplonesa de 19 anys i el barceloní de 21 lluïen joventut en un concurs en què el Vell Continent s’ha quedat, en efecte, antic. We got love (Tenim amor), deia Jessica Mauboy, vinguda des d’Austràlia fins a la plaça 20. I got the fire (Jo tinc el foc), rebaté per Xipre Eleni Foureira, una albanesa resident a Grècia que passa per diva nord-americana. No cal enganyar-se: el Fuego del títol no era tant castellà com llatí.
Però el festival viatjarà més al sud l’any 2019, sempre que la revolta geopolítica de l’era Trump ho permeta. De moment, la candidatura de Netta, de l’Orient Mitjà però occidentalitzada per complet, fou capaç de jugar i conjugar el missatge feminista i la coreografia gallinàcia. Israel hi guanya, segons sembla, cada 20 anys: el 1978, el 1979, el 1998 amb Dana International... i el 2018.
Els francesos de Madame Monsieur (13) també s’envolaren més enllà d’Europa, per atalaiar el fenomen de la immigració. Itàlia, cinquena, tancà Eurovisió passada la mitjanit amb un llarg repàs d’atemptats terroristes, n’hi va haver un altre anit a París. Un altre membre del Big Five, Alemanya, hi quedà quart. El bronze recalà a Àustria, encimbellada pel jurat.
A Lisboa acabà per imposar-se el caràcter festiu malgrat que SuRie, del Regne Unit, es veié obligada a aguantar la invasió de l’escenari per part d’un espontani i un antepenúltim lloc. L’arranc del certamen hauria valgut de resum, amb l’ucraïnés Melovin (17é) emergint d’una espècie de piano-tomba que, per suposat, havia d’acabar en flames. Immediatament després hi aparegué la parella espanyola, amb més dificultats que l’ucraïnés per a alçar-se des del pla horitzontal de la temperada melodia. El públic d’Eurovisió tenia clar que els espanyols estan enamorats, però mancava de la implicació i de l’interés de qualsevol assidu d’OT. No gràcies, digué la següent a actuar, Hvala ne en eslovè: només millorà en una posició el resultat d’Espanya. Prompte hi sorgí la que semblava ser la versió adulta de la relació d’Amaia i Alfred, també repleta de llums entre el públic: l’afectuós matrimoni de Lituània (12é) relegà la representació espanyola a l’apartat de coses de xiquets.
Hi ha clàssics inevitables. Així, hi desfilà l’austríac i la seua barba (esta vegada un intèrpret masculí i borrissol de només un parell de dies). De fet, a Cesár Sampson li faltà molt poc per a aconseguir emular la triomfant Conchita Wurst. No hi mancaren tampoc la soprano amb projeccions sobre el vestit (estoniana i huitena) i el noruec Alexander Rybak (15é), violí al rest i amb aspecte de no haver parat de moure’n l’arc des de la victòria que assolí el 2009. Tal vegada encara hi continue.
Portugal es ficà en el paper d’amfitriona i es guardà per a ell mateix l’últim lloc del major espectacle musical del continent, si no del món, amb una audiència potencial per damunt dels 200 milions d’espectadors. Això no obstant, falta ajustar els comptes amb la Xina, que censurà part de les semifinals: el cantant albanés (11é) pels seus tatuatges i també l’irlandés (16é), que il·lustrà la seua interpretació amb una història d’amor gai. Com sempre, hi abundaren les històries de superació, encara que paga la pena quedar-se amb exemples tangibles, com el del txec: en el primer assaig, la setmana passada, caigué a terra i va haver d’ingressar a l’hospital, però s’aplicà amb ulleres, tirants i gomina fins a omplir de vots la motxilla i firmar un sisé lloc.
Els danesos, novens amb relat històric pacifista, desplegaren les barbes i les veles de la flota vikinga al costat de la desembocadura atlàntica del Tajo. Ja era nit tancada fins i tot a la lluminosa Lisboa i hi entrà l’obscura Finlàndia amb Monsters (penúltima). L’artista suec, seté, lliscava al seu aire per la pista de ball, com el seu país en cada edició d’un festival al qual li té presa la mesura. Els jóvens hongaresos, ensalvatgits, apuraren el seu cap de setmana de disbauixa i rock metal: el cantant corria descalç i esgarriat fins a la plaça 21. Les guitarres elèctriques hi mostraren més avant la versió adulta, firmada pel roquer holandés Waylon, que repetia després del segon lloc el 2014, encara que esta vegada s’hagué de conformar amb el 18é.
En canvi, per a Amaia i Alfred tot s’ajustava a la idea de primera vegada. Si Operación Triunfo havia renascut, per què no començar de zero en este festival? Tu canción fou d’ells dos; Eurovisió, de Netta.
FERNÁNDEZ, Eduardo El Mundo, diumenge 13 de maig de 2018 (adaptació)
