Salvador Sobral guanya Eurovisió amb Amar pelos dois, una composició senzilla i amb vocació d’agradar tots els públics. Espanya hi quedà l’última
Sembla obvi que una victòria a Eurovisió no cura les profundes ferides d'una crisi i de les seues retallades, però a Portugal almenys li serveix per a escapar per uns dies del destí informatiu dels països xicotets: aparéixer només per les males notícies. Si el 2016 va ser l'Eurocopa de futbol, dissabte els lusitans van guanyar a Kíev (Ucraïna) l'edició número 62 del concurs de la cançó d'Eurovisió amb la cançó Amar pelos dois, interpretada per Salvador Sobral. No és un artista eurovisiu a l'ús, cosa que ell mateix va voler subratllar en ser declarat vencedor: "Vivim en un món de música d'un sol ús, de música de consum ràpid. La música no són focs d’artifici, és sentiment", va declarar en agafar el micròfon, poc abans de tornar a interpretar el tema amb la seua autora, la seua germana Luísa.
Una bonica història és la de Salvador Sobral. Lisboeta de 27 anys, es va foguejar cantant en el circuit turístic de Mallorca i va estudiar al Taller de Músics barceloní. El 2009 va participar en una espècie d'Operación Triunfo i va publicar el seu primer àlbum el 2016, jazz-pop intimista cantat, sobretot, en anglés. Va decidir presentar-se a Eurovisió a proposta de la seua germana, Luísa Sobral, també cantant. Dos dies abans de la final del concurs televisiu que el portaria a Kíev va haver de ser operat d'una hèrnia. La salut de Sobral ha estat un tema molt comentat dins i fora de Portugal, i el seu aspecte fràgil sobre l'escenari (americana massa gran, moviments no massa harmoniosos) va acabar sent un afegit d'or a la senzilla emotivitat de la cançó. Més que antiga, té aires de peça clàssica, a l'estil de l'ídol de Sobral, Chet Baker, o fins i tot del brasiler João Gilberto. No és gens transgressora, tal vegada fins i tot s'oblide ràpidament, però resulta efectiva. Malgrat aquesta modèstia, a Sobral no li va faltar motivació ètica per a lluir una samarreta amb el lema "SOS refugees" ["ajuda per als refugiats] a la roda de premsa posterior a la seua classificació en la semifinal, en què va demanar un canvi en la política europea cap als refugiats.
En una sort de joc d’espills ibèric, Espanya hi va quedar última. Només acabar el festival, un trol va manipular la pàgina de la Wikipedia "España en el Festival de la Canción de Eurovisión", que començava amb dues paraules en majúscula, "DA PENA". L'actuació de Manel Navarro, de fet, portava camí d'igualar la intrascendència i el tedi de la pròpia composició, l'estiuenca Do it for your lover, fins que de la gargamella del català va emergir un gall llarg, colossal, i en un moment pretesament climàtic, per a més inri. Uns 200 milions de persones veuen Eurovisió -204 milions d'audiència el 2016- per a submergir-se durant gairebé quatre hores en una realitat alternativa de centelleigs, excessos, bases electròniques, balades intenses, moments folk, lluentons i disbauixa estètica.
Dins d'un nivell mitjà un poc pobre i repetitiu, hi van destacar actuacions com la de Kristian Kostov, un Justin Bieber búlgar de 17 anys amb un mig temps comercial que té el mèrit de sonar actual al 2017 i que va acabar en una destacada segona posició. El favorit durant els dies previs a la final, l'italià Francesco Gabbani, no va aconseguir enganxar amb el seu particular estil humorístic-filosòfic. Per la seua banda, un altre dels qui partien ben col•locats, el suec Robin Bengtsson hi va quedar cinqué, encara que Suècia ja havia guanyat Eurovisió a la seua manera abans fins i tot de celebrar-se: quasi un terç de les 42 cançons presentades al concurs tenen compositors o productors del país escandinau, dada que reforça la seua posició de major fàbrica d'èxits pop a Europa.
En els últims anys, Eurovisió ha premiat precisament latituds nòrdiques (Suècia, Dinamarca) o dels confins orientals del continent (Ucraïna, l’Azerbaidjan), però l'any que ve viatjarà al Sud, a Lisboa, on Salvador Sobral exercirà d'amfitrió després d'haver guanyat el certamen a colp de modèstia.
MANRIQUE NÚÑEZ, Darío El País 14 de maig de 2017 (adaptació)