Nemo i el seu The Code arrasen a Malmö i donen a Suïssa el tercer micròfon de cristall en una edició marcada per la polèmica amb Israel i l’expulsió dels Països Baixos
Que 200 milions de persones et diguen zorra a l’uníson a crit pelat deu ser per a pensar-s’ho. Tret que t’anomenes Mery, tingues 56 anys, et plantes a Malmö amb el teu marit, amb dos maromos en tanga i corset i amb una bateria amb unes baquetes a l’estil Nancys Rubias. Aleshores, el crit d’una dona empoderada esdevé himne. I no sols per a Espanya. Perquè tota Europa es marcà un karaoke quan l’alacantina cedí el micro i el públic entonà un “Soy más zorra todavía”. O ‘soy más sogga, en declinació gutural gala. I és que el personal ja no només sap dir en espanyol ‘ole’ i paella’. També, ‘zogga’. El cas és que Nebulossa va brodar la cançó sense desafinar i s’emportà una atronadora ovació a l’estadi que acollia el festival, ovació que no es correspongué amb els vots. Se’n tornen a casa amb 30 punts: 19 del jurat i 11 del televot. O, el que és el mateix, 22 de 25, quarts per la cua. Això rai, per a un duo que ara fa un any organitzà un concert al qual no va assistir ningú. Ella, esteticista, i amb molta honra. Ell, productor dels que sua sang i aigua per a arribar a fi de mes. Ahir els corejà un continent sencer i uns quants australians.
Això de banda, Eurovisió se submergí en l’edició més rocambolesca de la seua història recent. I no només per la desfilada de caspositat lacada inherent a l’escenari festivaler. Quan podria semblar que decau l’interés pel certamen per manca de qualitat creativa, vocal o interpretativa, gir de guió geopolític. Totum revolutum generat per la participació d’Israel, amb l’ofensiva de Gaza de fons. Al carrer, manifestació propalestina. Al megaplató, aücs i aplaudiments entrellaçats sense capacitat per a discernir el percentatge assignat a cada cosa. Per uns instants, una ovació pareixia donar suport a Eden Golan, la representant israeliana en Eurovisió. En altres moments dels tres minuts de la seua cançó, més aviat semblava un rebuig esdevingut martiri per a l’artista. Al final, ella cantà i allò recuperà la normalitat fins que arribà l’hora de les votacions. La xiulada resultà atronadora a l’hora de votar, es repetí cada vegada que algun jurat repartia reconeixements i s’endurí en rebre 323 punts del televot, xifra que durant uns minuts la situà com a vencedora virtual.
Al rebombori israelià, s’hi sumà l’expulsió a última hora del representant dels Països Baixos, que ni tan sols va poder pujar a l’escenari per un incident no aclarit amb un equip de gravació en un dels assajos. Llàstima que als suecs, els gurús eurovisius, se’ls encallara el paper d’amfitrions. Sobretot, per la impecable realització. Per Petra, la presentadora de millor humor sobre la faç de la terra. Per ser capaços de dotar de ritme un xou que podria haver resultat interminable. Per celebrar 50 anys de la victòria d’Abba i Waterloo. Per portar-hi uns Gemeliers com a ambaixadors que bé podrien haver guanyat per enèsima vegada amb Unforgettable. I per eixa princesa Victòria donant la benvinguda al públic des de palau como si es tractara d’una cimera del G7. Només la van pifiar amb l’eclèctica actuació a manera d’exhibició de Loreen, guanyadora de l’any passat. I es que Eurovisió per a Suècia és una qüestió d’estat. Com per a Espanya la truita de Casa Dani.
El cas és que allò pintava emocionant perquè no s’hi veia un clar guanyador. Al final, s’ho emportà el suís Nemo, amb The Code. Arrasà entre els jurats i rebé un impuls definitiu del televot fins a sumar 591 punts. Una actuació per a emmarcar en un exercici impossible d’equilibrisme, adés amb una veu prodigiosa adés amb eixe plat volador que hauria tombat a qualsevol en deu segons. L’intèrpret no binari rubricà tres minuts magnífics.
Completaren el podi Croàcia i Ucraïna. La performance croata no podia empatxar més: rock, heavy, punt de ganxo, gorgeres, guitarrista emmascarat, fum asfixiant, flaixos, ballarins descompassats i un uooh per a no oblidar. Tot junt a la Thermomix de Lidl i t’ix un collage festivaler. La parella ucraïnesa captivà a colp de refilets i l’intimisme francès convencé a força de prodigiosos falsets i cant a cappella en to d’eurodrama.
Bé hauria merescut guanyar també La noia de la italiana Angelina Mango, amb una veu que no tenia enganyifa ni cors enllaunats. San Remo mai falla, com tampoc els veïns portuguesos, ja siga amb fados o pseudofados. A la saga, el curtmetratge satànic irlandés amb exorcisme inclòs. Un relat mimat gràcies a un minuciós escenògraf valencià que alliçonà (canvieu la segona vocal per una altra de redona i varieu l’ordre de les síl·labes segona i tercera) el televident més que una inspecció d’Hisenda.
A banda d’això, Eurovisió s’esgargamellà pertot per oferir les seues dosis injectables d’Horteràlia, ara amb els ballarins lituans butroners, no apte per a epilèptics, ara amb la versió negrosa de Los Inhumanos dels estonians. No es quedaren arrere els abdominals de plàstic del lituà. La grega se sabia fan de Rosalía, però a la manera Shein i amb alguna cosa més que els cors pregravats en la base de la seua cançó. El representant britànic s’hi muntà una bacanal de boxa en un cub que semblava haver patrocinat la productora de Me resbala. La quota folclòrica la cobrí Armènia, que sonava a flaixbac d’infantesa de barri perifèric amb trompeta, escaleta i cabra. I en una edició de Clónicas de Cobocalleja, la xipriota esdevingué una remasterització de Britney Spears en els seus inicis encreuada amb Natalia d’OT. En la mateixa línia, la cantant de Geòrgia, que volgué emular Fuego d’Eleni Foureira i es quedà en encenedor, va voler ser Chanel i es quedà en Leticia Sabater. Més encomanadissa resultà l’ austríaca, que per moments semblava Paula Vázquez punxant a la manera de Paco Pil un tema del Blanco y Negro Mix.
Però sense cap dubte els finesos de No rules foren els que aconseguiren elevar el friquisme a l’enèsima potència amb un tipus hipnòtic nascut d’un ou de dinosaure que pareixia moure’s en conill per a l’interés de l’espectador tafaner que no llevava la vista de la pantalla esperant que un pla es desviara un mil·límetre per veure-hi quelcom més que pèl. Tres minuts d’esbalaïment amb el segell d’Ojete calor.
I així, amb esbroncades, horror vacui i sobredosi de brilli-brilli, Eurovisió s’erigeix una vegada més com a teràpia alliberadora per a posar a parir el personal, almenys durant tres hores, per quelcom innocu que no siga el serial monclovita o comicis importants. Fins i tot per a Íker Jiménez, que tuitejà com un boig. Perquè si Espanya és zorra, Eurovisió és més zorra encara.
Beltrán, José La Razón, 12 de maig 2024 (adaptació)
