L’organització d’Eurovisió 2020 ha emés un programa de televisió, sense punts ni recompte ni triomfador, en què cada guanyador interpretava el seu tema des de casa
Els fans, les votacions, l’escenari gegantí, els estilismes impossibles, els vídeos de presentació de cada país -sols superats en aquest gènere pels interludis bucolicoturístics de la retransmissió del concert d’Any Nou a Viena- i eixe prurit patriòtic que es desperta en veure que el tema del teu país s’enfonsa en la classificació i, aleshores, de sobte, ja no et sembla tan fluix, t’agrada fins i tot un poc, prou més que d’altres que l’avantatgen en 50 punts. Si li lleves tot això a Eurovisió, què te’n queda? Les cançons.
Com que enguany la gala no s’ha celebrat pels motius que tots coneixen, fins i tot a Núñez de Balboa, l’organització ha decidit, en un moviment altament arriscat, fer un programa de televisió només amb els intèrprets, cantant des de casa. El resultat és que, d’Eurovisió, només en queden les cançons. Enfrontar-se a aquestes cançons sense la protecció del confeti, de les banderetes, dels lluentons i de la roba de tres talles menys respecte a la recomanada per qualsevol especialista cardiovascular és quelcom que esperem no haver de tornar a fer. No només per la pandèmia, sinó perquè sense l’embolcall, escoltar aquests temes fa que penses en moltes coses -cap de positiva- que no pots passar per alt en la gala.
La favorita, i també una de les poques cançons que no pareix que haja creat un robot que no passà l’última ITV, i fou retirat de circulació i destinat a tasques de pensar poc, era la representant búlgara, Tears getting sober, interpretada per Victoria. El tall té un mèrit més que considerable. No perquè siga especialment brillant -és més que correcte, quasi bo-, sinó perquè compleix amb tots els tics que es repeteixen en un 80% de les cançons presentades enguany, i tot i així, aconsegueix reeixir per damunt de totes. Si aquestes composicions son un baròmetre fiable del que succeïx a Europa ara mateix, afirmem que quasi totes les llars del continent alberguen un piano, el disc de Billie Eilish, una estoreta per a fer-hi ioga i un cor trencat. Victoria venç gràcies a una melodia adhesiva i a una producció la major virtut de la qual és la timidesa.
En un escaló per davall hi ha la representant romanesa. Alcohol you, de Roxen, balada de piano amanida amb lleugers tocs d’electrònica i moltes cordes sintètiques. Funciona. Darrere d’ella, al pòdium es colaria Grow, el tema presentat pels Països Baixos i interpretat per Jeangu Macrooy. Una altra balada, clar. Aquesta, sense cap ambició per sonar contemporània. Comença contant com a principal valor el de no molestar i acaba col·locant-se en un lloc intermedi i indeterminat entre els Beatles i Take That. Perfecta per als títols de crèdit d’alguna comèdia d’amor i serendipitat.
Per darrere de la búlgara Victoria, les cases d’apostes hi col·locaven Lituània, país que prestava On fire de The Roop. Suposem que aquesta cançó exemplifica la idea de música de paradeta que hom té al mar Bàltic. Una altra ferma candidata era la suïssa. Répondez-moi, de Gjon’s Tears. El seu major mèrit: estar cantada en francés, quan fins i tot el tema presentat per França (per França!) arriba amb la tornada en anglés (en anglés!). A part d’això, és més o menys el mateix que fan Bulgària o Romania, però un pelet passat d’intensitat. Les altres dues favorites eren, fins i tot, pitjors.
Rússia (Little big, de Uno) embogeix i crea un híbrid entre ritmes caribenys y eurobeat a la manera d’Acqua que és un horror, però representa l’actual realitat del país del qual procedeix millor que cap altra. Mentre, Itàlia fa d’Itàlia i ens en dona una de piano emocionada i adolorida que s’entossudeix més a agradar-se que a agradar. És com l’intent d’algú de seduir una xica y acabar furtant-li el cor a sa mare.
La recuperació d’un grup clàssic en hores baixes per al certamen ha estat a càrrec enguany de Bèlgica, que presentaven Hooverphonic, banda dels noranta adscrita a la facció més amable del trip hop. El combo continua igual que sempre: ni agrada ni desagrada. Per la seua banda, el tema boig, aquell que realment podia fer-te canviar d’opinió en veure’n l’actuació era el d’Azerbaidjan que, als codis imperants de piano i sorollets amables, hi afegia un toc de teatralitat, col·locant la seua Cleòpatra en una òrbita propera a la Madonna de Madame X.
I clar, al final, Espanya. El tema de Blas Cantó, Universo, ocupava el lloc 30 en les apostes. El seu major mèrit, escoltats els altres -això, o ho calibres per comparació o se t’escorre de les mans- era estar totalment desconnectat de les tendències imperants. La balada xiuxiuejant i clàssica -la italiana es quasi glitch house comparada amb l’espanyola- pareix ser ja una cosa exclusivament nostra. Ens fa únics. No de la mateixa forma en què ens hi fan el pernil o Andrés Iniesta, però val més això que res en un certamen que s’ha convertit en la representació musical d’allò d’anar de turisme a Praga i acabar comprant en un Zara.
Sancho, Xavi El País 17 maig 2020 (adaptació)