Israel hi ha quedat en segona posició, seguit per Romania, Austràlia, Itàlia i Finlàndia

Encara que la setmana d'Eurovisió pareixia tranquil·la, el compte arrere començà a complicar-se, i amb raó, perquè ha sigut una de les edicions més polèmiques de la història del festival. Semblava que la presència d'Israel  provocaria un terratrémol i eixides imminents de països, però la veritat és que només Espanya, els Països Baixos, Irlanda, Islàndia i Eslovènia no han volgut acudir a la cita. De vegades, la realitat supera la ficció i és que, a més de les manifestacions a favor de Palestina a la ciutat de Viena i de la possible tornada de Rússia al festival, ja que, segons el director d'Eurovisió, Martin Green, “la invasió d'un altre país no és motiu d'exclusió d'Eurovisió”, qui ha brillat en la gran nit ha sigut Bulgària, representada per Dara i el seu Bangaranga, amb 516 punts. És la primera victòria de Bulgària en el festival.

En Eurovisió sempre hi ha sorpreses i és que, a mesura que la gala ha arrancat, hi ha hagut un país, més aviat una proposta, que ha començat a créixer com l'escuma en les cases d'apostes. Parlem de Dara i Bangaranga,  que han decidit que la subtilesa és de covards. Ha aparegut a l'escenari com si acabara d’eixir d'una rave cyberpunk als Balcans: llums per totes bandes, fum, ballarins completament desquiciats i una base electrònica que sembla dissenyada per a rebentar els altaveus de mig Europa, ha dominat l'escenari amb una energia de “sé que estic boja, i què passa?” i ha cridat la tornada com si estiguera invocant alguna cosa perillosíssima. Tot rapidíssim, exagerat i un poc caòtic. I, darrere de tota eixa bogeria, la cançó parla de deixar de demanar perdó per ser massa intensa i començar a viure exactament com et dona la gana.

Des de fa uns anys, Eurovisió ha passat de ser un festival de música pop a ser, entre moltes altres coses, un aparador d'una agenda social marcada pels països que hi participen, o no, i pels temes que abunden en xarxes socials o estan d'actualitat. Ahir tocava, com l'any passat, i l'anterior, i l'altre, la participació d'Israel. Després de les queixes, les crítiques, les eixides de països i les manifestacions als carrers, RTVE havia de manifestar-se, és clar, i ho ha fet just abans del començament de la gala i dels informatius amb un missatge semblant al de l'any passat: “El festival d'Eurovisió és un concurs, però els drets humans no ho són. No hi ha espai per a la indiferència. Pau i justícia per a Palestina”. El rebombori no ha sigut suficient.

Seguir la gala d'Eurovisió des del canal de YouTube del festival t'obliga a veure també els comentaris dels espectadors al xat. I ja s’hi intuïa que Israel tindria un bon resultat, almenys en el televot. I així ha sigut. Noam Bettan, amb Michelle,  ha volgut parlar de l'amor tòxic, del qual, tot i fer mal, al final aconsegueixes traure una lliçó. Mentre cinc ballarines vestides de blanc i negre han ballat sobre una espècie de diamant gegant, el públic ha alçat multitud de banderes israelianes amb eufòria. També hi ha hagut  esbroncades monumentals quan, en rebre el televot, Israel ha assolit la segona posició,  amb 343 punts.

També s’ha quedat sense el micròfon de cristall Itàlia, amb Sal Da Vinci i Per sempre sì. Ha tornat a fer això que li va tan bé: convertir una actuació aparentment senzilla en quelcom intensíssim. La proposta ha jugat amb una estètica molt elegant i cinematogràfica, plena de llums càlides, plans tancats i una banda que ha sonat quasi com si hagueren estat en directe enmig d'una pel·lícula romàntica italiana. No hi ha hagut grans explosions ni bogeries visuals perquè Itàlia sabia perfectament que la seua arma secreta és fer-te patir emocionalment amb una mirada i una tornada.

Fins fa uns dies, la nit estava renyida entre Finlàndia i Grècia, però a mesura que s'acostava l’hora de la gran gala, Austràlia va començar a fer-se amb els primers llocs del rànquing en les principals pàgines d'apostes. Finalment hi ha quedat la quarta amb 287 punts. Delta Goodrem ha entrat xafant fort  l'escenari amb Eclipse. Com si hagueren decidit que menys mai és més, directament han portat un piano, vint quilos d'or líquid i foc suficient com per a calfar tot Viena. L'actuació ha semblat  una mescla entre Els Jocs de la Fam i una gala dels Òscar: tot brilla, tot crema.

A banda d'això, els qui s’han quedat a les portes del premi han sigut Linda Lampenius i Pete Parkkonen que, amb Liekinheitin, han obtingut 279 punts en representació de Finlàndia. Tot era ple de foc, de fum i de drama nòrdic intensíssim mentre Linda Lampenius tocava el violí com si estiguera invocant una tempesta vikinga i Pete Parkkonen patia moltíssim perquè, aparentment, enamorar-se li ha eixit tau-tau. L'actuació ha tingut tanta flama real que per moments ha semblat que havien encés accidentalment una sauna finlandesa gegant enmig de l'escenari. Però entre tota eixa èpica exagerada, la proposta ha funcionat perquè la cançó parla d'una relació tan intensa i tòxica que, encara que saps que t'està destruint, continues acostant-te al foc igualment.

I Espanya? Cantant també, però a la seua manera. Primer, ho ha fet renegant de les paraules de l'organitzador del festival, Martin Green, qui  recentment ha manifestat a un periodista que la invasió d'un altre país no és motiu d'exclusió d'Eurovisió i que, per això, potser Rússia podria estar-hi present en altres edicions. “És un insult flagrant als valors europeus. Confiem que rebutge formalment aquestes declaracions que destrueixen la imatge del concurs i dificulten la tornada d'Espanya. És hora d'un temps nou en Eurovisió”. Més tard han cantat de veritat. Han cantat Manuel Carrasco, Ana Belén, Raphael i, fins i tot, hi ha hagut un 'chanelazo'. Qui ho havia de dir. Han encetat la nit amb un missatge contra el festival, “no hi ha espai per a la indiferència”, i l’han acabada ballant d’allò més amb qui ens va portar al tercer lloc en el festival fa uns anys. Això sí, amb un preu: possiblement un milió d'euros per La casa de la música.

Mollá Pagán, Clara, ABC, 17-05-2026 (adaptació)