Johannes Pietsch, conegut artísticament com a JJ, ha guanyat este dissabte el festival d'Eurovisió 2025 representant Àustria en una final d'infart
El seu tema Wasted Love manté un estil molt similar al de The Code, del suís Nemo, que es va endur el micròfon de cristall l’any passat, i combina tons operístics amb ritmes urbans.La posada en escena de la cançó guanyadora té ADN espanyol, ja que al darrere hi ha l’escenògraf Sergio Jaén i el coreògraf Borja Rueda. El jove contratenor, que es declara queer, ha aparegut durant la seua actuació a la deriva, agafat al pal major d’un vaixell, com a representació del dolor d’una ruptura amorosa.
Actualment, JJ actua a l’Òpera Estatal de Viena i ha participat en nombroses produccions, entre les quals destaca La flauta màgica. Àustria ha estat, de lluny, la proposta més recolzada pel jurat professional, que no participa a les semifinals, i ha obtingut un total de 436 punts. Mentrestant, Israel ha tornat a arrasar en el televot (297 punts de 357) i ha quedat en segona posició, a punt de guanyar el certamen. Pel que fa a Espanya, Melody i Esa Diva han quedat en el lloc 24 amb només 37 punts, això és, dues posicions més avall que Nebulossa.
Esta edició ha quedat marcada pel pols que, durant els últims dies, ha entaulat RTVE amb la Unió Europea de Radiodifusió (UER) pels comentaris referents al conflicte de Gaza durant la semifinal de dijous. Després de rebre per escrit una carta de l’organització europea que amenaçava amb sancions un dels països que més aporta al seu finançament, RTVE ha insistit a llançar un missatge de suport a Palestina just abans de l’inici de l’emissió de dissabte.
Eurovisió, sovint acusada de defensar una agenda woke, en esta 69a edició s'ha mostrat orgullosa de defensar-ne els valors gràcies a postures com la de RTVE i a l’actitud d’alguns cantants sobre l’escenari.
Pel que fa als esdeveniments musicals d’esta final, comencem pel relat més breu, el de la gent seriosa que ha passat per l’escenari del St. Jakobshalle. Portugal ha tornat a colar-se a la final amb l'etern esforç, anterior fins i tot a Salvador Sobral, de reivindicar Eurovisió com un festival de la cançó amb Deslocado, del minimalista Napa. Una postura similar a la de tres temes cantats en francés: l’amfitriona Zoë Më, desena amb l’emotiva Voyage; la correcta C’est la vie, del carismàtic neerlandés Claude (dotzé); i la candidata gala Maman (setena). Un punt extra per les nimfes letones Tautumeitas que, a més d’aportar un folklore exquisit, han sabut estar a l’altura en l’aspecte visual del que també és, i ha de ser, a més d’una competició musical, un espectacle televisiu.
Independentment del que es pense de la seua cançó, Melody, amb tota l’experiència del món, ha sabut executar a la perfecció just el que tenia pensat per a la versió renovada d’Esa diva. Ana María Bordas, cap de la delegació espanyola, ha defensat la seua actuació, malgrat el resultat. “Melody no ha fallat ni una passada, ho ha donat tot. És una guanyadora. N'estem molt orgullosos. Hui, més que mai, cal aplaudir Melody; una gran artista, amb una qualitat vocal enorme. Sincerament, no entenem que el jurat professional no ho haja valorat”, ha comentat als mitjans.
Entre la sobrietat de Portugal i la ironia de Malta, s’hi han quedat les propostes de Luxemburg i Lituània. La primera, amb un homenatge al clàssic que li va donar la victòria fa cinquanta anys, Poupée de cire, poupée de son, de France Gall i Serge Gainsbourg, tot i que passada per un dels filtres més extrems d’Instagram. La segona, ho ha fet amb una jove i lànguida banda de rock que, cadascun amb el seu instrument però amb el mateix vestuari, semblava els Beatles sota la producció musical de Finneas O’Connell, el germà i assessor musical de Billie Eilish.
A la tercera via, la del costat més hortera (que no necessàriament vol dir pitjor), s’hi ha sumat enguany Suècia. El país que des de fa dècades és la reialesa de la música pop mundial sol prendre’s Eurovisió molt seriosament. Però enguany no ho ha fet. El trio KAJ ha interpretat un absurd tribut a la sauna finlandesa amb Bara bada bastu. No ha complert les expectatives, després de ser durant setmanes clar favorit a les apostes oficials, però ha quedat en quarta posició, impulsat finalment pel vot popular.
El toscà Lucio Corsi ha apostat per un glam-rock britànic més que digne, encara que estèticament desbaratat, amb Volevo essere un duro. Tot i això, la nit ha resultat molt italiana. Entre la paròdia voluntària d’Espresso Macchiato de Tommy Cash (Estònia, tercera posició) i la paròdia involuntària de Tutta l’Italia de Gabry Ponte (San Marino, un dels dos països que, juntament amb Islàndia, ha quedat per darrere d’Espanya), pocs dirien que bona part de la festa estava finançada per Turisme de Basilea. L’organisme suís esperava recuperar el doble dels 30 milions d’euros aportats i, a jutjar per la gresca que hi ha hagut pels carrers de la ciutat de la neutral Suïssa, que no ha parat ni tan sols davant les tímides manifestacions propalestines que tenien lloc a metres de distància, potser aconseguirà el rèdit a llarg termini que buscava.
Criteri variable de l'UER
Però és entre les propostes més excèntriques on rau el conflicte intern que viu Eurovisió el 2025. Les tres victòries de Suïssa, el país amfitrió d’enguany, equivalen a tres naixements diferents que defineixen la deriva que ha pres el certamen al llarg de la seua història. Suïssa va ser la mare que va parir este invent, la primera edició del qual, celebrada el 1956 a Lausana, va guanyar. En aquell debut hi participaren només set països i Lys Assia, amb el tema Refrain, fonamentà les bases estilístiques i musicals que durant dècades han regit el festival.
Este manual de bones conductes creatives es mantenia gairebé intacte quan Céline Dion va representar el país alpí el 1988, amb Ne partez pas sans moi, tema al qual la televisió pública del país va retre homenatge durant la primera semifinal de dimarts. La conquesta de Dion del primer lloc en aquella edició va donar a llum una de les carreres musicals més poderoses de la història del pop.
Però quan l’any passat l’icona no binària Nemo va obtenir el tercer micròfon de cristall per a Suïssa, la polarització que en anys de postguerra s’havia intentat diluir amb la creació d’este certamen, va tornar amb força. Per culpa dels nervis, Nemo va deixar caure el guardó a terra. Es va fer miques. Minuts després d’aconseguir el malograt trofeu, va dir davant dels mitjans que potser Eurovisió necessitava també alguns retocs, després de les decisions qüestionades que va prendre l'UER davant les tensions viscudes per la participació d’Israel en el concurs. Enguany, l’accés dels periodistes als artistes ha estat molt més limitat.
Els responsables d’Eurovisió 2025 van ser ràpids a detectar que el tema de Malta interpretat per Miriana Conte i titulat Kant (que significa “cantar” en l’idioma local) no era un homenatge a l’autor de Crítica de la raó pura ni a la Il·lustració. La cançó va passar a dir-se Serving, mantenint el joc de paraules amb què aquesta proposta fa una clucada d'ull a la generació Z. Serving cunt significa “servir cony”, una expressió amb la qual els adolescents i vintanyers actuals lloen l’actitud empoderada i pública d’una persona.
L' UER també s’ha assegurat enguany que cap artista participant lluïra cap mena de bandera LGTBI+ ni a l’escenari ni a la green room.
L’imperatiu categòric de l'UER que ha limitat la proposta de Malta és el mateix que ha amenaçat RTVE amb multes per haver mencionat el conflicte de Gaza durant la seua retransmissió. I és també el mateix que enguany no ha trobat referències polítiques en el tema New Day Will Rise i ha permés a Israel posar sota el focus una xica de 24 anys. Yuval Raphael, concursant d’un xou de talents televisiu al seu país i amb ben poca experiència artística o mediàtica, ha hagut d’afrontar durant tota una setmana xiulades que, tot i no anar dirigides personalment a ella, intimidaven fins a l’ànima. Durant esta final de dissabte, ha interpretat sense grans incidents una balada correcta i genèrica.
La representant de Finlàndia, Erika Vikman, tampoc no ha estat molt subtil amb el joc de paraules en alemany del seu tema Ich komme (una expressió que, en la llengua de Kant, pot traduir-se com Me’n vinc o Estic arribant, amb connotacions sexuals evidents). Ha hagut de pujar a l’escenari amb més roba de la prevista, per exigència de l’organització, que considerava la seua proposta excessivament sexual. Per contrast, els representants masculins d’Austràlia i Armènia han passat dies a Basilea cantant sense samarreta, lliurant un duel de mugrons que no ha comptat amb el suport del públic. El primer va quedar-se a les semifinals i el segon ha obtingut una vintena posició en la final.
Segurament Nemo, que advoca per trencar amb els codis antics per crear-ne d'altres més inclusius i que també ha fet de tot en les dues actuacions que ha ofert en la final, no estava pensant en este tipus de retocs quan, durant aquella intensa nit de vidres trencats de l'any passat, parlava de refer el festival.
Llanos Martínez, Héctor, El País, 18 de maig de 2025 (adaptació)
