Els anys seixanta hi va haver festivals de cançó pertot arreu. Era un temps on la indústria estava interessada a promoure la música entre el jovent i descobrir nous possibles valors, i els festivals cobrien ambdós objectius.
Després de l'espectacular triomf de la cantant Dana Internacional, Jerusalem acollirà la pròxima edició del Festival d'Eurovisió en 1999. L'alcalde de la ciutat, Ehud Olmert, va rebutjar ahir les amenaces dels jueus ultraortodoxos i va assegurar que “l'Ajuntament de Jerusalem no tolerarà la censura en matèria cultural i artística”.
Lucía, la cantant sevillana que aquesta nit ha de representar Televisió Espanyola en el Festival d'Eurovisió, se n'ha anat a Londres amb l'ai al cor. Resulta que, al principi de l'aventura, tan sols es tractava de conservar la seua imatge de xicota guapa i de repetir-li a mig món el que tothom ja taral•leja per ací: "Ven, tengo libre de ocho a diez, / nos podemos divertir / y tomarnos una copa. / Él es igual que un perro fiel, / pero te prefiero a ti / aunque digan que estoy loca".
L’any 1967 va quedar molt clar que l’opció inicial, encara avui plenament vigent, de reivindicació exclusivament lingüística i cultural seria refusada amb força, mentre que la cançó catalana comercialitzada o practicada a través d’un plurilingüisme més o menys clar i evident seria acceptada i, fins i tot, sostinguda per part del sistema cultural establert i tot el complex i poderós engranatge dels mitjans de comunicació de massa existents al nostre país i, en general, a tot l’Estat.
Torna l’oracle d’Eurovisió, encara que cada any una volta gens de mal en porta
Si el Festival d'Eurovisió té alguna cosa, és la seua necessitat. Fatalment, i aquesta nit a Dublín, el festival és des de fa anys una de les formes més segures per a comprovar el pas del temps i per a estudiar, paradoxalment, com el temps no passa. En el festival es confonen passat, present i futur, com si el seu esdevenir no estiguera subjecte a les contingències que assalten el comú dels mortals.
La cantant espanyola Remedios Amaya creu que "aquesta gent no té sensibilitat" i no comprén "les nostres coses", segons va declarar telefònicament a aquest periòdic des de Munic (RFA) l'endemà del Festival de la Cançó d'Eurovisió. La cançó espanyola i la de Turquia van ser les úniques entre els vint països participants que no van aconseguir ni un sol vot dels diferents jurats nacionals.
Una vegada més, el Festival d'Eurovisió ( i el Marroc) ha cobert el seu esplendorós camí. Una vegada més, els telespectadors van haver d'aguantar la presentació, el desenvolupament i l'epíleg d'aquesta obra dramàtica que, segons pareix, intenta reflectir l'estat de la música a Europa, alhora que acosta els pobles en un to de mediocritat que gairebé no n'afavoreix cap.
TVE 1 ha retransmés el Festival d’Eurovisió. Per la cadena pública espanyola hi ha participat Son de Sol. La locució ha anat a càrrec de Beatriz Pécker. Hi ha guanyat Grècia. Les espanyoles hi han quedat quartes per la cua, com en l’Informe Pisa. És un resultat calamitós, sense pal·liatius, que hauria de fer reflexionar els talents de TVE.
Aquesta nit, al Palau de Congressos de La Porte Maillot (París), hi tindrà lloc el vint-i-dosé Festival d'Eurovisió, entre la indiferència més absoluta. El camí recorregut pel festival des de 1956 a Lugano es mostra tatxonat per un contingut musical que no resisteix ni la crítica més benvolent. No obstant això, des d'un punt de vista sociopolític, l'interés adquireix característiques mig surrealistes mig esperpèntiques.
