La cantant espanyola Remedios Amaya creu que "aquesta gent no té sensibilitat" i no comprén "les nostres coses", segons va declarar telefònicament a aquest periòdic des de Munic (RFA) l'endemà del Festival de la Cançó d'Eurovisió. La cançó espanyola i la de Turquia van ser les úniques entre els vint països participants que no van aconseguir ni un sol vot dels diferents jurats nacionals.
A les 10.30 del matí d'ahir, Remedios Amaya dormia al seu hotel de Munic. Amb la veu un poc somnolenta, Remedios va comentar el mal resultat: "Res, fill meu, són coses que passen, però jo estic molt bé".
La cantant diu que "tot va estar fantàstic. Jo vaig cantar molt bé. Ho sé perquè m'ho van dir els meus amics, però si no et voten des del principi et quedes l'última. No en té la culpa ningú, ni la cançó, ni els autors, ni jo, ni ningú. Mala sort".
Remedios Amaya diu que "no cal esfondrar-se", i creu que la cançó era adequada per al festival, "és una cançó molt nostra, el que passa és que aquesta gent..., no és perquè haja guanyat Luxemburg. La xicota aqueixa, que no sé com s'anomena, canta massa. És molt bona. Però em pareix que aquesta gent no entén, no capta l'art de nosaltres. La veritat és que tant se me'n dóna. Cal lluitar amb més força". En EL PAÍS va haver-hi telefonades la nit del festival que deien que "amb Franco no passava açò". Remedios se'n riu i diu que no sap si haguera passat el mateix amb Franco. Insisteix en el fet que no està decebuda.
A la pregunta de quines coses hi ha pel mig, Remedios va respondre "doncs, com molta política amb això de la cosa aquesta. No sé. Jo el que pense, no és perquè estiga molesta, però crec que aquesta gent no té sensibilitat, no són persones sensibles. Jo crec que aquesta gent no té ni punyetera idea del que és el flamenc". JOSÉ COMAS. Bonn
El País, dilluns 25 d'abril de 1983 (adaptació)
‘Espanyolada’
La ironia profunda d'embarcar Remedios Amaya en la tramoia d'Eurovisió ni tan sols va ser captada pels turcs, els nostres col•legues de classificació. I dic ironia perquè aqueixa va ser, pel que sembla, la intenció revoltosa i progre dels responsables de Prado del Rey en el moment de triar figura i cançó amb destinació a Munic. Tractaven de desmitificar el festival eurovisiu, potser per la utilització abusiva que se'n va fer durant aquella dictadura. L'actuació dels turcs operístics hi va ser molt més corrosiva.
Tem molt que els milions d'espectadors europeus del festival no hagen sigut massa receptius al profund sentit de l'humor crític que implicava la suïcida presència de Remedios Amaya en aquell escenari tan poc maia, únicament apte per a desamors melòdics postindustrials. Segurament els europeus perplexos van interpretar aquesta subtil provocació flamenca com a espot turístic, en vista dels mals temps que corren per a la primera indústria espanyola, o com una seriosa advertència d'africanització -concretament, de magrebització- si no s'accelera l' ingrés en la CEE o a manera de bogeria racial.
És altament improbable que algú entenguera que aquella enigmàtica xicota dels peus descalços i el perfil egipci, llançadora d'ais planyívols via satèl•lit, estava allí ni més ni menys que per a desmitificar la farsa festivalera; que allò era una ironia popular ordida contra la cançó de masses; que aquell cos exòtic simbolitzava l'esperit melòdic anticonsumista d'un país majoritàriament consumista. Entre altres raons, perquè no cal desmitificar res en aqueix festival. Ni tan sols als espanyols ens queda el record dels sorolls i les manipulacions d'antany, quan només triomfàvem allí.
Se m'acuden procediments menys cruents i més barats per a rebentar el festival, al marge de la presència d'Ullán com a comentarista, que el va satiritzar magníficament. Per exemple, no enviar-hi a ningú, declarar-se en vaga de participants. O encarregar-li a La Trinca unes cobletes dissolvents, indigeribles per als habitants de Munic. O delegar en Pedro Ruiz. Fins i tot ressuscitar Salomé. Qualsevol cosa tret de fer el que es va fer amb la sevillana ingènua, precipitant-la cap a la vergonya turca, obligant-la a representar una ironia que pot resultar molt pilleta quan es trama en una tertúlia d'amiguets progres , però que en aquell context va sonar precisament al revés de com es va imaginar, a espanyolada dels anys cinquanta.
CUETO, Juan El País, dilluns 25 d'abril de 1983 (adaptació)
