Una vegada més, el Festival d'Eurovisió ( i el Marroc) ha cobert el seu esplendorós camí. Una vegada més, els telespectadors van haver d'aguantar la presentació, el desenvolupament i l'epíleg d'aquesta obra dramàtica que, segons pareix, intenta reflectir l'estat de la música a Europa, alhora que acosta els pobles en un to de mediocritat que gairebé no n'afavoreix cap.
Per començar, connecten amb Prado del Rey. Allí estava una Marisa Medina que havia aprés amb una gran dedicació les quatre preguntes que havia de formular a l’spanish jury. La capacitat musical d’aquest no admetia dubte si hem de jutjar per sentències com “assistim a un renaixement de la cançó romàntica a Europa”, “Trigo Limpio ha estat molt professional” o la sorprenent i peculiar afirmació que “el festival és un fet important per a la comunicació europea”. Semblava haver-se triat d’acord amb un sorteig per la guia de telèfons o tenint en compte algun tipus d’amistat que el públic desconeixia. Clar que per allí estava també José Luis Uribarri (president) fent propaganda del seu programa Aplauso i pontificant que havia d'haver guanyat la cançó alemanya, perquè “s'ho mereix i, a més, els alemanys mai han quedat en primer lloc”. I, de manera ràpida i apressada, se'ns ofereixen unes vistes d'Holanda ( ja se sap: tulipes, la reina, els canals i alguna fàbrica) perquè comence el festival.
Un festival que no va estar ni millor ni pitjor que els d'anys anteriors, la qual cosa ja tendeix a qualificar-lo, però que, en aquesta ocasió, presentava una sèrie de grups que, tot i que descuraven la música, tenien en compte la coreografia. Els nostres representants, Trigo Limpio (presentats por M.C. Soriano), van mostrar, en canvi, un estatisme notable, tal vegada convençuts que la seua cançó Quédate esta noche tenia la suficient prestància com per a no necessitar ornaments.
Allò, en realitat, era una demència. Deixant de banda la cançó irlandesa, la italiana, la belga i, potser, l'anglesa, pràcticament totes les altres van exemplificar la vulgaritat i l'oportunisme musical dels europeus. A més d'això, els estils presents, fora de la meravellosa i provocativa aparició del grup Tèlex, representant de Bèlgica, eren un homenatge a un passat que quasi mai va ser tan carrincló.
Però vet ací que finalitza el festival i, davant l’esbalaïment general, ens anuncien, a la bestreta, la votació del jurat de Prado del Rey, sens dubte en previsió de potencials emprenyaments, com el de la quixotada de l'any passat. I de nou a Holanda, per fruir de les equivocacions de la presentadora i dels exòtics accents dels jurats. ( Nota: quina gràcia quan als portuguesos els van preguntar, de sorpresa: “Ah! que vostés parlen anglés?”). Els espanyols, després d’un bon principi que prometia ser molt emocionant, al remat s’hi van afonar. Hi va guanyar Irlanda, amb What’s another year (davant la indignació ja esmentada d'Uribarri), i Bèlgica hi va quedar l'última. En tot cas, és un espectacle divertit. Fa uns anys, Katja Ebstein (Alemanya) eixia ensenyant unes cuixes espectaculars. Ara apareixia rodejada de pingüins. Els temps canvien.
J.M. Costa El País, dimarts 22 d’abril de 1980 (adaptació)
