José Luis Uribarri

José Luis Uribarri sospite que l'amaguen durant tot l'any en un xicotet armari del soterrani de les oficines de TVE. El mantenen rodejat de boletes de naftalina, perquè no se'l mengen les arnes i tal. Quan per fi sonen els clarins de la maleïda Eurovisió, també anomenada per alguns Horrorvisió a causa de la pèssima qualitat musical de l'invent, obrin l'armari, en trauen un Uribarri un tant escardalenc i polsegós, li netegen les teranyines amb un plomall d'emergència, l'arruixen de tint Just for men en els quatre cabells i en eixa pereta que s'ha deixat per a rejovenir i que li escau com un puntelló al cul, i apa, ja podem gaudir de la saviesa melòdica d'Uribarri i d'una altra edició del festival europeu. Ignorem què va ser primer, si Eurovisió o Uribarri, però el cas és que formen un matrimoni quasi perfecte, perquè són l'un per l'altre. Uribarri engrandeix Eurovisió i viceversa; es necessiten perquè parlen el mateix idioma, s'adoren perquè comparteixen l'idèntic ideal de forjar un món musical de sintonies meloses, prescindibles, roïnetes, badoques. Poseu  l'amic Uribarri presentant els Rolling,  Marylin Manson o  Rammstein i la penya l' apedregarà amb acarnissament, però en canvi, en eixa pasterada de cançó lleugera que és Eurovisió, Uribarri va com l'anell al dit. Resulta perfecte. Ningú com ell per a introduir eixos cantants rarets de refilets impossibles, amb aspecte de patinadors sobre gel, que vénen dels països del nord. En el moment de redactar aquest article, desconec el vencedor d'Eurovisió. Hi haurà guanyat Beth? Ni  idea, i després del desengany de Rosa, actualment en parador desconegut, preferisc no arriscar-me. Jo, de tota manera, posats a votar, votaria sens dubte eixe arítmic individu d'Àustria anomenat Alf Poier. Quin morro. És el megafriqui de la temporada, la seua cançó és demencial i s'ho ha muntat molt bé venent-ne el gloriós ridícul. No penseu que sóc poc patriota, però el cas d'aquest personatge és massa bo, massa absurd, com per a no donar-li suport. Ara bé, si no s'haguera presentat Alf Poier, jo votava  Beth. Total, tant em fa. Totes eixes cançons eurovisives em pareixen la mateixa, segurament per culpa del socarrat timpà (massa rock and roll durant massa anys), així que...

         Us confesse que m'interessa la docta opinió d'Uribarri sobre les xiques russes de Tatú, eixes dues jovenetes de 18 anys que s'autopromocionen una imatge lèsbica la finalitat de la qual és causar escàndol i aconseguir publicitat gratis a mansalva. Les xiquetes de Tatú, segons conten, es toquen sobre l'escenari, es besen amb la llengua i proclamen l'apassionat enamorament que els uneix en una felicitat quasi mística. Les Tatú van insinuar que eixirien despullades a la tarima del certamen, cosa que els organitzadors de l'esdeveniment, que en són, de ximples, han anunciat que impediran. No home, no, calia haver-los concedit el permís per al pit i cuixa i de segur que es penedien de la fanfarronada. Les Tatú, fràgils llobes estepàries amb fam de triomf i coca-cola, no sé si són lesbianes o si simplement estan vacil·lant per a epatar els burgesos, però ambdues opcions em fa l'efecte que són respectables, l'univers de l'espectacle és així. Sí que tinc clar que ací el verdader geni és el seu astut representant. En cas de no haver existit la polèmica lèsbica, les vendes d'aquestes xiques mai haurien traspassat un límit normal. Mira que si han guanyat les Tatú... A l'Uribarri li entrarà una sufocació del disgust  i es desmaiarà en directe. Encara que no ho crec. Uribarri, tota la vida incrustat en l'engranatge musicocursi, està assaonat, blindat davant de qualsevol sorpresa.

         Uribarri bussejava avorrit en el bagul dels records fins que, en l'anterior edició, les llumeneres de Gestmusic el van rescatar i el van enviar a la primera fila eurovisiva. Uribarri va triomfar perquè encertava per endavant les puntuacions. "Ui, eixe país ja veuran vostés que li donarà tants punts a eixe altre país, perquè tradicionalment aquestes dues comunitats resulta que intercanvien creïlles i tabac i, a causa d'eixos fraternals llaços, bla-bla-bla..." I solia ajustar al mil·límetre com un campió. Fins i tot proferia uns aguts udols de satisfacció quan comprovava com d'encertat era el tir. Intuíem que se n'alegrava, a pesar del fracàs de Rosa, perquè frisava per estar novament davall els focus i amb milions de telespectadors pendents de les seues càbales. Només li va faltar dir: "Pensàveu que estava acabat, veritat? Doncs no, José Luis Uribarri cavalca novament a tota virolla." Hi detectem l'extravagant experiència en les batalles eurovisives. En vista de la precisió exhibida, alguns fins i tot han intentat rehabilitar-ne l' estampa. Però alerta, una cosa és haver fet més mili que Cascorro i deduir el repartiment de punts, detall meritori, i una altra de ben distinta és comprendre i entendre tots els ets i uts musicals. Uribarri, musicalment parlant, mai va eixir dels pantans de la caspa de la Balada para Adelina de Richard Clayderman. Com a crític, la seua solvència és de zero absolut, i com a descobridor d'artistes, la seua sensibilitat és nul·la.

         José Luis Uribarri, no ho oblidem, o almenys jo no ho oblide, va dirigir el programa musical Aplauso en la dècada dels huitanta. Aquest nomenet japudia a ranci, però és que, a més, els continguts no podien ser més rutinaris i previsibles.  El cap no se'l calfava molt. La majoria dels grups que hi passaven representaven el sector més comercial de la música xiclet del moment. Uribarri mai no es va preocupar per iniciar el jove espectador cap als sons transgressors, brètols, enèrgics i divertits. A mi Aplauso em provocava agonia, vertigen, nàusees, acidesa, restrenyiment i mal cos. Per sort, en la segona cadena, Carlos Tena i el programa Popgrama es van encarregar de llançar els incipients membres de la movida, i hi van desfilar Los Coyotes, Loquillo, Gabinete Caligari, Alaska, Nacha Pop i tants d' altres. Uribarri només emetia les bestieses de torn emparant-se sota la capa de les llistes d'èxits. Mai va voler fugir del camí fressat i de les facilitats, i així, un bon dia, la seua història va caducar com eixos tristos iogurts que jauen en la nevera eternament. En aquells temps jo era un xaval, i la imatge de l'Uribarri d'Aplauso em xocava d'allò més. Què hi pintava un senyor més major que mon pare, amb el seu traget i la seua papada? Sense arribar als extrems de José Luis Moreno, Uribarri repartia sabó i baves en abundància lloant les porqueries més infectes.

        Uribarri, per descomptat, cada any una volta gens de mal no en porta. Jo m'alegre que haja trobat el seu lloc i el seu verdader destí repartint el joc en Eurovisió. El festival, almenys a Espanya, gràcies a l'impuls d'Operación Triunfo ha reverdit els seus llorers de lluentons, quincalla i falsa modernitat. José Luis Uribarri es converteix en una persona important per a molta gent almenys una nit. Espere que haja gaudit d'aquesta nit estel·lar i, també, espere i desitge que després el tornen a l'armari eixe del soterrani de les oficines de TVE. És que no resistiria una segona part d'Aplauso, i de segur que el tio en té, de ganes. Fuig, fuig, a l'armari, no siga que se'ns revife i s'arme un daltabaix.

                PALOMAR, Ramón   Las Provincias, diumenge 25 de maig del 2003 (adaptació)