Lucía, la cantant sevillana que aquesta nit ha de representar Televisió Espanyola en el Festival d'Eurovisió, se n'ha anat a Londres amb l'ai al cor. Resulta que, al principi de l'aventura, tan sols es tractava de conservar la seua imatge de xicota guapa i de repetir-li a mig món el que tothom ja taral•leja per ací: "Ven, tengo libre de ocho a diez, / nos podemos divertir / y tomarnos una copa. / Él es igual que un perro fiel, / pero te prefiero a ti / aunque digan que estoy loca".
"Allí hi ha molta política"
Però Lucía s'ha anat adonant, en passejar pel carrer, que la majoria silenciosa esperava d'ella una gesta més gloriosa que les de Salomé i Massiel, un acte heroic en la línia melòdica d'Agustina d'Aragó i amb el penyal de Gibraltar com a premi. Ella, d'entrada i d'amagat, no pensava res de bo del festival eurovisiu. I fins i tot en deia: "Allí hi ha molta política". No sabia llavors, la infeliç, fins a quin punt n'hi havia.
D'una banda, la cançó que ha d' interpretar, original de Paco Cepero i Ignacio Román, no acaba d'agradar ni per aquests verals. Pedro Ruiz, per exemple, opina que és un còctel pèssim. I d'altres, com Chiquetete, veí de la mossa des de la infància i amic íntim de Cepero, no deixen de reconéixer que el tema triat se situa en el moment polític més inoportú que podríem somiar. Per què? Per l'aire de tango que té la cançó.
Imagineu-vos els anglesos, just en l'espai televisiu que esperaven per oblidar-se dels mals colonials, rebent una galtada tanguejada de la mà d'una espanyola encarregada de reclamar el penyal.
Així doncs, l'"abrásate con Lucía" pot arribar a convertir-se en un socarrament dels grossos. I fa pena que aquesta dona riallera, ahir La Ruina i abans Maribel, en torne com Joana d'Arc sense tenir-hi art ni part. Tot per culpa d'un conflicte bèl•lic, quan la criatura el que vol és gaspatxo andalús, ser pintada per Zurbarán, tornar a veure Allò que el vent s'endugué i conéixer Holanda per fer la migdiada entre tulipes.
Ritme malèvol i conflictiu
Ja ho deia: "Allí hi ha molta política". Però hi ha també la fatalitat d'agredir a la babalà amb un ritme malèvol i conflictiu. Per què, Senyor, per què ens passa sempre açò? Lucía podia haver-hi participat amb uns altres títols més seductors del seu repertori: Me corre prisa, Es como un sueño o Me cogió por sorpresa. Fins i tot podia anar d'autocrítica i cantar desgavelladament ¡Qué tontería! Estèrils proposicions a deshora; es van fixar en Él.
L'autor, Paco Cepero, declara: "Almenys, que no quede en l'últim lloc". És la resignació cristiana a dues passes de la foguera. De totes maneres, encara hi podríem fer alguna cosa per evitar el desastre.
Un bes abans de cada equívoc sospir
Lucía pensa muntar el seu número amb un ballarí que ha de fer-li un bes abans de cada equívoc sospir. Per què no li demanem a Julio Iglesias que ocupe el lloc de l'anònim besador? Ens salvaria. Ell sempre va dir que donaria fins a l'última gota de sang si la pàtria li ho demanava. Espanya no li demana tant, però sí un bes.
Si no hi guanya Lucía, aqueixa carència pesarà durament en la carrera futura de Julio Iglesias. I després, a l'hora dels amargs epílegs amb esguits polítics, que ningú acuse en excés el Regne Unit. Perquè potser la Junta Militar argentina va decidir la invasió de les Malvines perquè Espanya no guanyara en Eurovisió. Pobra Lucía! Amb aqueix cos i aqueixos anys, van i l'envien a la guerra. Si més no, que en torne viva.
ULLÁN, José Miguel El País, "Radio y Televisión", dissabte 24 d'abril de 1982 (adaptació)
