Què fou el que succeí? En què ens equivocàrem ? És que la cançó espanyola era roïna? No tenia una tornada prou encomanadissa? Potser l'iridescent model que lluïa Lydia va enlluernar els espectadors fins al punt de fer-los oblidar com era la melodia? O és que, simplement, som uns pàries a Europa i no ens hi vol ningú? De totes passades, la quaranta-quatrena edició d'Eurovisió no serà un bon record per al nostre patrimoni musical. "Spain, one point". Una llàstima.
El que resulta cada vegada més evident és que el festival va a ratxes. L'any passat hi abundaren els personatges estrafolaris. Enguany, en canvi, ens trobàrem amb un concurs de bellesa. La majoria dels països optà per enviar senyores estupendes -que tampoc cantaven malament- en comptes d'oferir nirvanes melòdics. Però, a pesar de tot, no pot dir-se com en altres ocasions que Eurovisió fóra el major homenatge anual a l'horterada. Hi hagué diversos temes acceptables i intèrprets de veu torrencial. Hi va guanyar, això no obstant, Suècia, que va mesclar molt bé la mollar Charlotte Nilson amb el purnejant compàs de Take me to your heaven i, sobretot, amb el contuberni judeobalcànicescandinau que si a nosaltres ens honra, a ells els envileix... ( a què em sona açò?).
.
Regressions al marge, Eurovisió sempre té una lectura política. És una espècie de diplomàcia amb rul·los, en què s'ha introduït el sufragi universal (algun dia, tal vegada, puguem votar per telèfon en unes eleccions), que s'ofereix com un fòrum paneuropeu en què poden participar països a què es nega l'entrada en altres conclaves molt més substanciosos. L'atomització europea en xicotets estats influeix, a més, en les votacions tant com el bon veïnatge, la implantació de l'anglés com a llengua franca ( només s'hi van escoltar dotze idiomes entre vint-i-tres participants) o el nivell de població immigrant (quina casualitat que Alemanya porte tres anys consecutius donant la màxima puntuació a Turquia). Són necessaris, per tant, diversos canvis per a les pròximes edicions. Els partits nacionalistes haurien d'exigir, com en el futbol, la participació de les seues comunitats en aquest magne esdeveniment -algun puntet de més ja cauria, eh Jordi?-, l'artista designat ha de cantar com si coneguera fil per randa els pubs de Manchester i finalment cal postular miss Espanya i Alaska -gran admiradora, segons pareix, de Tómbola- i facilitar-los lliçons de dicció i cant, si es desitja oferir luxúria o desordre. Per tal de guanyar Eurovisió, el que faça falta.
LORENZO, Javier El Mundo, dilluns 31 de maig de 1999 (adaptació)
