Operació desencís

uropa no està pel que ha d’estar. El Vell Continent no només ha sigut incapaç d’entendre el missatge dels triomfets espanyols sinó que els ha dutxat  amb  una galleda d’aigua freda que els ha fet despertar bruscament del somni.

    Europa va ignorar una Celebration que més d’un donava per guanyada com en el conte de la lletera. Rosa López i l’Espanya que porta penjada a l’esquena es van haver de conformar amb una discreta setena posició en la 47a edició del Festival d’Eurovisió que es va celebrar dissabte a la nit a Tallinn. Massiel i Salomé segueixen sent les dives d’un certamen que Espanya no ha guanyat mai en color.

    Ni la croada escomesa per Gestmusic demanant el vot a tots els espanyols escampats per Europa, ni la consigna de “¡Vamos a ganar!” que cridava el presentador Carlos Lozano rememorant la reconquesta de Granada, ni tots els kilowats d’il·lusió que milions de fans havien enviat a Estònia dins d’una història de fades protagonitzada per la Ventafocs d’Armilla van ser suficients perquè Europa reaccionés a les pretensions espanyoles de tornar a conquerir el ceptre de la cançó continental.

    Letònia va ser la que es va endur l’aigua al seu molí sense aixecar la veu ni sortir entre els primers llocs de la graella. I ho va fer amb una cançó en anglès titulada I Wanna, un tema tan simple com efectista, amb una tornada que es reconeix a les llistes de tots els estius, que la cantant Marie N, va interpretar amb una coreografia inspirada en Víctor o Victoria.

EL VOT SIMPÀTIC

    D’Estònia a Letònia i tiro perquè em toca. La pròxima edició del Festival d’Eurovisió se celebrarà a Riga sense deixar de tenir les aigües del Bàltic com a teló de fons. Tot plegat sembla alguna cosa més que pur atzar. Especialment després de comprovar que els vots entre els països participants se segueix motivant per raons molt més profundes que les musicals. La cosa funciona per simpaties, ja siguin idiomàtiques o de veïnat, però els països amics s’intercanvien els vots entre si en un estira-i-arronsa que no coincideix amb els conceptes de joc net.

    De tota manera, la 47a edició d’Eurovisió només va ser cosa de dos. Malta i Letònia van protagonitzar des del començament un esprint cos a cos que els va fer arribar, a falta de l’últim país per votar, amb una diferència de tres miserables punts. Però vet aquí que, el qui faltava per dir-hi la seva era ni més ni menys que Lituània i, evidentment, els 12 punts van anar a parar al marcador dels seus cosins germans i excompatriotes amb un somriure de complicitat.

AMB VESTIT DE GANXET

    Malta, amb la cantant Ira Losco i el seu vestit de ganxet, es van quedar a les portes del triomf i, en conseqüència, seguiran condemnats a ser l’illa més desconeguda de la Mediterrània. No es pot lluitar contra les aliances genètiques. El Saku Suurhall de Tallinn, es rendia al triomf de Letònia davant la mirada atònita de 120 milions de teleespectadors.

    Rosa d’Espanya i la cançó Europe’s living a celebration dels germans Ten partia com una de les favorites, conjuntament amb Suècia i Alemanya. Però un cop més s’ha fet bona aquella màxima que diu que per guanyar Eurovisió, és preferible no sortir a les travesses. Suïssa, Bèlgica i França (curiosament tres països de l’àrea francòfona) van ser els únics que van donar els 12 punts a Espanya.

    I si el marcador espanyol va semblar animar-se quan la decepció ja espremia els lacrimals de Rosa i els cinc triomfets que li feien de cor, la patacada final va ser definitiva quan cap dels últims sis països els va tenir presents en les seves votacions. Turquia, Malta, Romania, Eslovènia, Letònia i Lituània feien el desentès davant l’himne espanyol. Cero patatero, com diria qui tots coneixem. Començava l’operació desencís.

    Un cop acabat el certamen i guardades les il·lusions al calaix dels ultratges històrics, el desconsol de Rosa d’Espanya era majúscul. Massa responsabilitat per a una noia que ha passat de l’anonimat a la fama en tres mesos de dieta tancada dins d’una acadèmia de dibuixos animats. Dubto molt que José Luis Uribarri (patètic suplicant el vot) tingui raó quan diu que Eurovisió ha pujat de nivell.

    Cada edició afirma el mateix quan el representant espanyol no guanya. El Festival continua en la seva línia de ser un mostrari de cançons bàsiques. L’anglès ja ho domina pràcticament tot i les identitats de cada país es dilueixen en un mar de modes efímeres fins a arribar al punt que, fora de context, ningú podria reconèixer la nacionalitat de les cançons presentades a concurs, a excepció dels turcs, que segueixen entestats a fer que sonin els violins.

    Curiós predomini de les solistes femenines (15 de 24) i anecdòtica i frívola la participació del trio de travestits d’Eslovènia, que, disfressats d’hostesses d’avió, van alimentar la fama d’icona de la cultura gai que ha adoptat el Festival especialment des del triomf de Dana International el 1998.

PATRIOTISME EN JOC

    Per tot això, Eurovisió s’ha d’entendre només com una gala televisiva i no com una competició on entren en joc els valors artístics dels participants i, encara menys, dels països representats. Eurovisió és un concurs on mai haurien d’entrar en joc termes tan perillosos com el patriotisme. Els crits de “Tongo, tongo” que corejava una Granada indignada i les declaracions de Carlos Lozano -“estic molt cabrejat!”- són el símptoma que s’han confós els objectius. Eurovisió només és el triomf de l’anècdota, de la melodia anònima i efímera. Però que no es preocupin, que tard o d’hora la guanyaran. Letònia està una Estònia més a prop.

J. M. Hernández Ripoll Avui, dilluns 27 de maig de 2002.