La participació espanyola a Eurovisió en els últims anys es mou entre la mediocritat dels resultats i els successius escàndols
Eurovisió consisteix a cantar i no a cridar l’atenció. Cal aclarir-ho després de les últimes actuacions d’Espanya al certamen. Des de la broma de Rodolfo Chikilicuatre fins al grotesc espectacle de John Cobra enguany a la preselecció, passant per la ficada de pota de TVE l’any passat, quan no emeté en directe la semifinal en què Espanya votava, que va comportar una sanció de l’UER. Pedres en el camí cap al Festival i grans entropessons en arribar-hi. L’últim, enguany amb la quinzena posició de Daniel Diges. Una mitjania que cada any costa a la pública uns 285.000 euros.
“John Cobra era millor; més divertit”. La reflexió d’un eurofan israelià hores abans que se celebrara la 55a edició d’Eurovisió a Oslo n’és el millor resum. També se’n dedueix una pregunta: què hi haguera succeït si Cobra hagués ocupat el lloc de Diges? Són lluny els anys en què Espanya es prenia seriosament participar-hi. Després del dia resulta dificil recordar-ne les cançons, pero no ho és gens comentar-ne els escàndols. Ahir i hui, el tema als rogles és el mateix: l’espontani que sabotejà la interpretació d’Algo pequeñito.
El català Jimmy Jump, que va romandre 20 segons a l’escenari després d’esquivar les mesures de seguretat del certamen, va ser detingut per la policia tan bon punt en va baixar pel seu peu i va passar la nit de dissabte acomissaria. Ahir, segons confirmaren fonts de la policia noruega, va quedar lliure després de pagar una multa de 1.880 euros.
La seua aparició estel·lar va ser la guinda a un any especialment convuls per a la representació espanyola. Després de les queixes i les polèmiques pel sistema de votació per Internet –TVE ja ha anunciat que l’any que ve hi inclourà un jurat d’experts–, va arribar l’actuació pujada de to de John Cobra a la preselecció, agafant-se els genitals diverses vegades i insultant el públic davant el desconcert d’Anne Igartiburu.
Si abans Eurovisió es caracteritzava per ser una plataforma de llançament de nous cantants, ara és el trampolí promocional sense cap cost de personatges a la recerca de glòria efímera i de cadenes de televisió rivals. Rodolfo Chikilicuatre, creat per El Terrat i La Sexta i ratificat pel públic com a candidat espanyol, n’és el millor exemple. A TVE, se li va escapar de la mà, però aprengué la lliçó i enguany ha tallat les aspiracions de Karmele i Telecinco. Tot i així, la cadena de Mediaset n’ha rendibilitzat la desqualificació per “no reunir totes les exigències establertes a les bases del concurs”.
Quan no hi ha obstacles al camí, TVE s’entossudeix a estavellar-s’hi. L’any passat no emeté en directe la semifinal en què Espanya tenia dret a televot, cosa que va enfadar els eurofans i va provocar una multa de l'UER i les dures queixes de Soraya.
No s’ha d’oblidar que totes aquestes situacions esperpèntiques tenen un cost: 285.000 euros, segons va explicar l’any passat Luis Fernández, que en aquell moment presidia la corporació. Un preu massa alt per a naufragar any rere any a les votacions. L’any passat se’n van traure 265.000 en publicitat, argument buit ara que la pública ja no emet anuncis. Eixos ingressos desapareixen, les pèrdues augmenten. Compensa? Espanya ni tan sols entra al top ten des de 2004, però sempre guanya en escàndols. Itàlia hi va deixar de participar l’any 1997, en adonar-se de la impossibilitat de guanyar i de la manca d’interés dels italians pel certamen. I ningú ho troba a faltar.
PIÑA, Raúl El Mundo 31-05-2010 (adaptació)
