El problema no és anar a Eurovisió per fer-hi un acudit, sinó que aquest siga car i, a més, tardà. L'autèntica gosadia hauria estat muntar-lo, per exemple, l'any 1964 quan Gigliola Cinquetti cantava que no tenia edat per a estimar i Pau VI en persona la rebia en audiència general per agrair-li el missatge sobre la virginitat juvenil en aquest fòrum continental. Eren uns altres temps. Ara, en el festival ja fa anys que conviuen dues tendències -la broma i l'estàndard eurovisiu- i ni l'una ni l'altra no han donat molts moments memorables.
L'any 2003, Àustria hi instal·lava la línia bromista enviant un comediant, Alf Poier, la cançó paròdica del qual encara sobreviu en YouTube. Lituània hi va presentar el 2006 un esplèndid tema la lletra del qual només deia "we are the winners of Eurovision". L'any 1996, Itàlia va decidir no participar en el festival i Àustria se n'ha deixat alguns anys. Anit tampoc hi era. Argumenta, no sé amb quina convicció, una suposada decadència artística. TVE milita fidelment en la divisió d'honor d'Eurovisió, tot i que no ha tingut problemes per a desertar del festival Eurojunior perquè, ni més ni menys, fomenta "prototips que RTVE no comparteix". Se'n recorden de Antes muerta que sencilla i de la menuda que la interpretava? Quin és el prototip que comparteix RTVE en aquesta Eurovisió per als majors que tant agrada als xiquets, el de las Ketchup, el de Chikilicuatre?
José Luis Uribarri retornà al lloc de comentarista, aparentment convertit als mèrits de Chikilicuatre i, com un expert de la geopolítica eurovisiva, preocupadíssim per allò que, notablement emprenyat, denominava "vents de l'Est", cosa que li va permetre justificar el resultat espanyol.
"Confluència de sons" fou el lema d'un espectacle que començà amb una dansa hermafrodita -ballarines mig núvies mig nuvi. Atés que a les orquestres ja no se'ls ha de fer el buit, la música està pregravada i els escenaris d'Eurovisió són com més va més enormes, amb bona cosa de bombetes, boirines i pirotècnia. Sense comptar els clàssics exemples de fador i rock domèstic, les pallassades ja hi arribaren amb la sisena cançó, de Bòsnia-Hercegovina. Després hi vegérem un simpàtic raper croat de 75 anys, els pirates de Lituània, el francés Tellier cantant en anglés i amb un cor de dones barbudes, ucraïnesos amb aletes d'àngel, diversos casos de transformisme en els vestits... O siga, que en eixir Chikilicuatre, en el lloc 22, la sobredosi de kitsch i friquisme que arrossegava el festival el va difuminar. S'hi afig que les càmeres anaven a la seua i a penes mostraren l'assajat efecte d'un corista equivocant-se perpètuament.
Com quasi sempre, la part millor del festival fou la cerimònia de les votacions, que s'ha abreviat des de fa anys. Hi votaren 43 països. I Uribarri anticipant els vots amb les seues "estadístiques històriques" i ironitzant sobre les complicitats de l'est europeu fins dir-ne prou. Diversos països atorgaren alguna almoina a Espanya. Grècia li donà huit punts. La fidelitat dels veïns, Portugal i Andorra en particular; les hipòtesis sobre qui vota a Espanya... La història de sempre. Al capdavant els estàndards i Chikilicuatre fent les maletes.
DELCLÓS, Tomás El País, 26-05-2008 (adaptació).
