Jo vaig estar molts anys penjat pel festival d'Eurovisió, i els ho expose. L'addicció la vaig adquirir prompte, en un temps de plaers indiscriminats, d'avorriment franquista i de febres infantils d'un dia. Però vaig créixer, em vaig espavilar, em vaig llevar el pèl de la devesa, i això d'Eurovisió no se me n'anava. En arribar el dia de la gala televisada, obria any rere any els salons del meu pis a uns quants amics que també gosaven anomenar-se eurovisius. Exquisits poetes jóvens com Leopoldo Alas, Luis Cremades i Mario Míguez aclamaven tan ardentment com jo la successió de cançons lleugeres, lleugeríssimes, el comentari melós de José Luis Uribarri, els florits documentals de presentació turística de cada país concursant, i per damunt de tot les votacions finals amb eixos "Le Lassenburj, truá puan; Laxenborg, zri poins" que seguíem usant després com a frase feta en la vida real. Espere que el meu amic Fernando Savater no s'enfade si revele ací que també ell ( un any només, el de la graciosa cançó Quién maneja mi barca, interpretada per Remedios Amaya i apallissada miserablement a l'hora dels puans o poins) es va retre al virus i s'afegí a una frenètica carta de suport a la cantant espanyola que uns exaltats -nosaltres- vàrem trametre a aquest mateix periòdic, que va tenir el coratge de publicar-la.
La sensatesa, que possiblement va afectar tots els jóvens poetes esmentats abans que a mi, es va endur, entre altres d'il·lusos, l'amor d'Eurovisió. I ara, en les últimes setmanes, capficat en un treball que em mantenia més estrany que de costum a la realitat primera (la televisada), acabe d'assabentar-me que el gran carnaval muntat al voltant del programa Operación Triunfo no és del tipus morbós i busca-raons Gran Hermano, sinó una edificant prova d'aptitud artística que estimula l'esperit de millora dels jóvens espanyols i els condueix, com premi a un esforç tan sa, a la finalíssima d'Eurovisió, que enguany, a més, se celebra a l'imaginari país d'Estònia. Només he vist les fases finals d' Operación Triunfo, però sí que he tingut temps de llegir articles i comentaris d'escriptors admirables que ponderaven seriosament, sensatament, allò que per a mi no era sinó un exemple d'aclaparadora vulgaritat i música buida que ha mantingut el país en suspens durant tres mesos.
Havent-se acabat la guerra de l'Afganistan amb l'arrasador resultat unilateral -i colateral- que tots sabem, i havent-se estabilitzat, supose, la lliga de futbol quant als favorits, els espanyols hem tingut una inesperada font d'emocions incruentes amb aquest programa, que el dia de la final d'Eurovisió assolirà segurament uns índexs d'espectadors mai vistos. Ves per on, el festival que antany tant m'estimava, des de sempre un ranci mostrari de la pitjor música europea i dels més estrambòtics intèrprets (molts d'aquests abillats amb els llacets i les calces curtes del vestit típic local), ha sigut regenerat per Operación Triunfo, als ulls de la població i d'una part de la intelligentsia. No vull ni pensar-ho, si guanyem a Tallinn el 25 de maig. Les ciutats i les regions d'on vénen Rosa, Bisbal i Bustamante poden cremar eixa nit. I vostés, tant si els agrada com si no, a l'endemà toparan amb la primera plana dels diaris ocupada per la notícia d'un bombardeig al sentit comú del qual tots serem víctimes.
MOLINA FOIX, Vicent El País, 12 de març de 2002 (adaptació).
