TVE 1 ha retransmés el Festival d’Eurovisió. Per la cadena pública espanyola hi ha participat Son de Sol. La locució ha anat a càrrec de Beatriz Pécker. Hi ha guanyat Grècia. Les espanyoles hi han quedat quartes per la cua, com en l’Informe Pisa. És un resultat calamitós, sense pal·liatius, que hauria de fer reflexionar els talents de TVE.
La posada en escena de Son de Sol havia pres una direcció singular: substituí el tipisme meridional de palmes i volants per un altre de més meridional encara de to morisc, tòpics de soc i dansa del ventre. Potser la idea era sorprendre, però ai, ja hi havia eixit Turquia, que això del soc ho fa millor, perquè ells sí que en són, d’allí. Em pregunte si no hauria estat més eficaç la tradicional disfressa de gitana, com la d’aqueixes nines que Los Morancos posaven damunt del televisor. L’única cosa pròpiament castissa del número va ser l’aparició d’un senyor de patilles grosses, el Pollo: tot i que l’abillament s’inscrivia en l’òrbita rockera, l’adorn pilós li donava un nítid aire de picador dels d’abans.
Les xiques d’Écija posaren tot l’interés en la interpretació: cridaren massa, els va sobrar pantaix i no sempre entonaren de manera adequada, com si el moviment del ball els alterara la respiració, cosa que delata una formació escènica insuficient. Però no hi ha raons per a dubtar del futur d’aquestes senyores en el món de la cançó, que sens dubte serà tan brillant com el dels altres concursants. Tocant a aquestos, hi va haver de tot, des de donzells baladistes letons fins a una temperamental barbie albanesa.
Però el número còmic més graciós va ser el d’Ucraïna, país amfitrió, els representants del qual hi sorgiren vestits de jóvens delinqüents nord-americans i cantaren un quasi rap que resultà ser l’himne de la “revolució taronja”. Això és identitat. Quant al treball de la comentarista Beatriz Pécker, jo no li donaria una nota alta: no per defectes de narració, sinó per l’estil pla, com institucional. Això d’Eurovisió és ja tan vell, hi han passat tantes coses que no pots contar-ho com si realment es tractara d’un festival europeu de la cançó. El toc àcid d’Uribarri hi esqueia més que la immobilitat de la Pécker, que amb prou faenes usà el sentit de l’humor per a pegar una bescolladeta astuta a tal o tal presentador de les altres televisions. En fi: un any més, el mateix de sempre. Quina peresa.
Esparza, José Javier “El invento del maligno” Las Provincias, dilluns 23 de maig de 2005 (adaptació)
