Aquesta nit, al Palau de Congressos de La Porte Maillot (París), hi tindrà lloc el vint-i-dosé Festival d'Eurovisió, entre la indiferència més absoluta. El camí recorregut pel festival des de 1956 a Lugano es mostra tatxonat per un contingut musical que no resisteix ni la crítica més benvolent. No obstant això, des d'un punt de vista sociopolític, l'interés adquireix característiques mig surrealistes mig esperpèntiques.
La història del certamen s'inicia per a nosaltres en 1961, any en què hi va començar a participar Televisió Espanyola, que de forma modèlica es va encarregar de convertir l'esdeveniment en una qüestió d'orgull nacional. En plena arrancada del miracle econòmic, Eurovisió era un vehicle ideal per fer conéixer la nostra presència a Europa, fins llavors només constatada pels milers de treballadors que el Pla d'Estabilització va llançar a la CEE i per les postals que incipients turistes enviaven des d'edèniques platges.
Porqueries musicals
Ves per on, TVE va passar a competir d'igual a igual amb altres nacions representades per unes porqueries musicals que rebien el pompós nom de cançons. Cada any, els espanyols esperaven el ritu que, passant per damunt del purgatori estètic que significava la presentació d'aqueixes cançons, se centrava en les votacions subsegüents. Allí comprovàvem com els francesos (gavatxos redivius) mostraven el xovinisme votant països de la mateixa llengua, com Portugal i Espanya intercanviaven vots agraïts (tal vegada alguna clàusula secreta del Pacte Ibèric) i com els grecs oferien sempre una imatge d'entendridora soledat.
En aquells temps, el festival resultava excitant. Aqueix orgull de què abans parlava es transformava en conats d'ira quan lallegenda negra feia que Holanda o Bèlgica ens ignoraren (quimera ancestral) a l'hora de repartir premis. En realitat per aquests móns de Déu no es prenia la cosa tan a la valenta i, quan guanyavenun premi, la majoria de països feien tots els possibles per no repetir-hi.
Massiel ho agrana tot
Però en aquesta vida tot toca sostre i Espanya el va tocar l'any 1968. Llavors, després de l'afermament catalanista de Serrat, va anar a Londres una Massiel minifaldera i racial que ho va agranar tot, fins i tot el favorit: un Cliff Richard anat a menys. S'hi havia guanyat! L'any següent, coses de la vida, el festival ( que s'havia de celebrar a Madrid) va tindre com a conseqüència insòlita que s'alçara a corre-cuita l'estat d'excepció davant l'amenaça dels nòrdics de boicotejar un esdeveniment tan magne.
Llavors va guanyar Salomé, exaequo amb Holanda, Anglaterra i França. S'havia aconseguit quasi tot en dos anys i el Festival d'Eurovisió va deixar de revestir aqueix pelatge mig reivindicatiu mig propagandístic que va tindre. De llavors ençà, s'arrossega penosament per les ones tots els anys un dia qualsevol de primavera.
Enguany TVE ha triat el canari José Vélez, un perfecte desconegut que somriu en l'espot de presentació des d'un camell, des d'una platja, des d'un hotel de luxe, sempre somrient i movent els braços com una tendra gavina atlàntica. Quan els problemes a les illes són objecte d'atenció quasi diària, ens ha assaltat des del televisor i sense previ avís una cançó tan roïna i carrinclona com era d'esperar, emmarcada en aqueix ambient típic i tòpic d'unes Canàries que, si hem de creure els responsables de Prado del Rey, continuen sent afortunadíssimes.
José Vélez no hi guanyarà, o potser sí. Això no té la menor importància, ja que Eurovisió ha passat a ocupar com més va més el seu verdader lloc: una estona de música insuportable seguida d'un joc de despropòsits en forma de votació que cada any troba més televisors apagats, això és tot.
J.M. Costa El País, dissabte 22 d'abril de 1978 (adaptació)
