Würzburger Str 13, 63811 Stockstadt support@example.com

    Emissores

    rsz ri12

    esctimes11fmeurofans radio

    8N93LW221537radiooboz

    efr12

    Passaport a Torí '22

    199 dies

    Traduïu la pàgina

    casqhyazeubebghrcsdanlenetfifrglkadeeliwhuisitlvltmknoplptrorusrskslessvtruk

    Visites en temps real

    Map

    Calendari

    Octubre 2021
    DilDimDimDijDivDisDiu
    123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Divendres, 19 Juny 2009 11:23

    ¿Per què volem el Mercat Comú, si tenim Eurovisió?

    Valorar aquest article
    (0 vots)

    Els anys seixanta hi va haver festivals de cançó pertot arreu. Era un temps on la indústria estava interessada a promoure la música entre el jovent i descobrir nous possibles valors, i els festivals cobrien ambdós objectius.

        Raphael va guanyar el Festival de la Canción Española de Benidorm l’any 1962 i d’aquí a les estrelles. Julio Iglesias va guanyar el mateix festival l’any 1968 i va passar en un temps de ser un xicot tímid i malgirbat al cantant més famós i ric que hi ha hagut mai en llengua castellana. Després tots dos van anar a Eurovisió i cap d’ells  no va guanyar; però el festival europeu feia d’altaveu i les seves cançons eren escoltades per milions de persones de tot el món.

        A Raimon  i Salomé les coses no els van anar tan estelades, probablement perquè cantaven en català. Van guanyar contra tot pronòstic el Festival de la Canción del Mediterráneo l’any 1963 amb el “Se’n va anar” i no van insistir. Potser si ho haguessin fet les coses, per a ells i per al català, haurien estat diferents, no se sap mai.

        Després l’any 1969, Salomé va guanyar ex aequo el Festival d’Eurovisió amb “Vivo cantando”, “Desde que llegaste ya no vivo llorando, ¡ei! Vivo cantando, vivo soñando...”. Destacava especialment el moment en què feia l’“ei!”, instant en què els farbalans del vestit ballaven rítmicament empesos pel vaivé de la pitrera de l’artista, en un moviment que serà recordat per molts anys que passin. Potser per això ni el catedràtic en festivals José Luis Uribarri no recorda mai que, abans que Eurovisió, Salomé havia guanyat  el Festival del Mediterráneo cantant en català.

        Eurovisió és la mare de tots els festivals. Els anys seixanta, sobretot després de la victòria de Massiel amb el “La, la, la”, que havia de cantar en català en Serrat i que no li ho van deixar fer, el festival era el Mercat Comú al qual l’Estat espanyol no era acceptat per motius evidents. En la condició de país guanyador, l’organització de l’edició de 1969, que es va fer al Teatro Real de Madrid, va ser poc menys que uns jocs olímpics, una cimera de caps d’Estat i de govern o un autèntic antecessor avançat del Fòrum. Amb els èxits d’aquell temps al festival i la bona imatge que havien deixat en el públic europeu tant Raphael com Julio Iglesias, es va arribar a dir que no ens calia estar al Mercat Comú perquè ja érem un dels importants d’Europa.

        Dit això, la corrua d’èxits espanyols al festival es va estroncar en sec. En Peret va fer un paper més que discret, tot i el ressò que un cert flamenc i la rumba tenien en alguns països gràcies al turisme. La davallada es va convertir en caiguda en picat amb la pobra Remedios Amaya i “Quién maneja mi barca”, que a falta de timoner va quedar en darrera posició. Evidentment era molt millor estar a la Unió Europea que guanyar a Eurovisió. El que passa és que ni així s’ha tornat a guanyar. Ni Sergio Dalma, ni Serafín Zubiri, ni Pepe Vélez, ni la Nina, ni Mocedades, ni Betty Missiego ni les noies i els nois sorgits  d’Operación Triunfo, entre tots els que hi han anat, no han aconseguit revalidar els èxits espanyols a Eurovisió de la dècada dels seixanta.

        Ara cada primavera tothom parlava del Festival d’Eurovisió. L’enorme ressò que va tenir Operación Triunfo, la presència al festival dels nous països de l’Est que busquen situar-se al panorama mundial de nacions, com els anys seixanta ho va buscar Espanya, i l’intent de presència del català a través de la participació d’Andorra, han tornat el protagonisme a un esdeveniment que, durant força anys, va esllanguir-se gairebé fins a l’extinció.

        Ara hi ha fins i tot semifinals de tants concursants que hi volen optar, periodistes experts en Eurovisió (com si fos una especialitat universitària), clònics Operación Triunfo a cada país, i fins i tot cantants que es declaren públicament lesbianes per atraure l’atenció. Avui Eurovisió torna a ser un gran altaveu que escolten milions de persones, i tot s’hi val per cridar l’atenció i treure el cap del marasme general durant tres minuts i mig.

        Però durant anys el festival s’ha estat emetent a La 2, sense donar-li gaire promoció. Molta gent ni sabia qui hi participava en representació de TVE i els resultats de les audiències eren catastròfics fins a l’extrem que països fundadors, com Itàlia, van deixar de participar-hi ja fa temps.

        Però ara el festival s’ha revifat. La llarga vetllada familiar davant el televisor s’ha escurçat. La gala musical és més breu, estèticament una mica més moderna, una mica només, i sobretot el procés de votacions famós per la cantarella en francès i anglès (idiomes oficials de la Unió Europea de Radiodifusió) del portaveu de cada país a l’hora de votar, es fa a un ritme més ràpid. Tot plegat perquè pares i fills el puguin veure com abans. El que passa és que ara, en lloc d’anar a dormir un cop acabada la transmissió, els fills se’n van de festa a discoteques i clubs on mai no sonarà una cançó de les d’Eurovisió.

        I així, l’endemà, ja ningú no es recorda de com feia la cançó que va guanyar el festival, i la cita haurà acomplert un any més la seva funció social. I del guanyador o guanyadora mai més no se’n cantarà ni gall ni gallina excepte quan l’Uribarri de torn ho recordi la primavera següent.

    VALLBONA, Rafael Els nens (i les nenes) del rock, Ed.62, Barcelona, 2005

     

    Vist 3415 vegades