Würzburger Str 13, 63811 Stockstadt support@example.com

    Emissores

    rsz ri12

    esctimes11fmeurofans radio

    8N93LW221537radiooboz

    efr12

    Passaport a Torí '22

    199 dies

    Traduïu la pàgina

    casqhyazeubebghrcsdanlenetfifrglkadeeliwhuisitlvltmknoplptrorusrskslessvtruk

    Visites en temps real

    Map

    Calendari

    Octubre 2021
    DilDimDimDijDivDisDiu
    123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Divendres, 19 Juny 2009 11:19

    Festival d'Eurovisió, penitència continental

    Valorar aquest article
    (0 vots)

        Si el Festival d'Eurovisió té alguna cosa, és la seua necessitat. Fatalment, i aquesta nit a Dublín, el festival és des de fa anys una de les formes més segures per a comprovar el pas del temps i per a estudiar, paradoxalment, com el temps no passa. En el festival es confonen passat, present i futur, com si el seu esdevenir no estiguera subjecte a les contingències que assalten el comú dels mortals. 

    L'assumpte va començar hortera i s'hi ha mantingut amb un encabotament digne d'una mula aragonesa. Com si tinguera por d'aconseguir alguna vegada quotes de qualitat mínimes, però segurament irrepetibles, el Festival d'Eurovisió uneix els europeus ( i assimilats) pel costat més caspós de la cultura. És una espècie de penitència continental que ens proposem tots els anys per a exorcitzar el pitjor que portem a dins, el més roí, el més carrincló. Aquest exercici d'humilitat ens va bé quan parlem tant de cultura mil•lenària, quan menyspreem altres pobles i comunitats per la falta de bon gust. Nosaltres no estem, és evident, lliures de pecat.

       Però el nostre pecat, l'hispà, és mortal. Un tal Bacchelli, jove tan desconegut que la seua casa discogràfica es veu obligada a atorgar-li graciosos èxits sud-americans (fàcil recurs que sol ser lamentable mentida) ens hi ha de representar. El xic, amb l'aspecte definitivament bla i l'estil semblant a Camilo Sesto, aconsegueix que en aquest país ens n'anem de viatge al passat. Per pocs diners, els espanyols observarem complaguts o irritats com per a nosaltres la vida continua igual. Un plantejament ambigu i, políticament, de preocupar. Perquè aquesta presència infamant ¿significa que no hem canviat i, per tant, la democràcia no implica cap cosa o, més aviat, vol dir que no hem canviat i continuem conservant els valors més preuats? Demòcrates i involucionistes estaran contents: hi ha interpretacions per a tots els gustos.

       La veritat és que, si bé això de Bacchelli no té nom pronunciable, en ell concorren algunes característiques notables. Vegem, si no, el tèlex que ens arriba des de Dublín i en el qual el nostre representant (siguem solidaris) manifesta a Efe coses de tanta substància com "Molts intèrprets i delegats estrangers se sorprenen de la meua estatura. Crec que sóc un dels cantants més alts del festival i això va bé per demostrar que els espanyols no tenen perquè ser necessàriament més baixos i grossos que els altres i, per descomptat, procuraré deixar el meu país a la mateixa altura".

      És a dir, que la pròxima vegada hi hem de portar Rullán o Santillana: la sorpresa serà enorme. Perquè, a canvi, la cançó Y sólo tú és una porqueria de tal calibre que un dels jurats que va participar-ne en la selecció ( si no recorde malament, el director d' una emissora gallega de Radio Popular) va llançar a l'aire el repudi davant del que ell qualificava com lamentable i indigne de representar el nostre país. Plagi o no plagi, Y sólo tú és un cant a la vulgaritat sentimental, cosa que haurà pensat tot el món només veure el xic en aqueixa discoteca tan moderna rodejat de gent que a males penes intenta ballar l'imballable.

      Aquesta nit, Joyce es revoltarà en la tomba, però no de fàstic, com podria pensar-se, sinó per haver perdut l'ocasió d'integrar en l'Ulisses la visió surreal de vint països de variada dignitat fent l'amor a través d'unes cançons que xocaran amb una previsible vaga de periodistes i presentadors irlandesos. La vaga és per motius laborals, però, sens dubte, els companys de l'arpa i el trèvol tracten, a més, de fer-nos un favor: evitar-nos la vergonya.

       

    COSTA, J.M. El País, dissabte 4 d'abril de 1981 (adaptació)

    Vist 3430 vegades