Dimecres, 31 Juliol 2019 07:38

Holanda guanya Eurovisió 2019 i Espanya acaba en el lloc 22

Valorar aquest article
(0 vots)

Espanya i RTVE tornen a estavellar-se en el certamen i hi queden en la vintidosena posició malgrat l’entusiasme de Miki, que no ha convençut amb el tema La venda

Cal posar les coses al seu lloc: a qui li importa guanyar Eurovisió quan has sigut el teloner de Madonna? I més encara: què importa que Miki s’espenye en la classificació si el representant espanyol és l’últim cantant que han vist els milions d’espectadors abans de la diva-divina? Això degué pensar –i si no ho ha pensat s’equivoca– Miki quan entrà a l’escenari per cantar La venda. No en veurà mai més una d’igual... Ha xafat el mateix sòl pel qual ella levita. Madonna viu en permanent estat L'Oreal, ja saben “perquè jo ho valc”... Sí, exactament 1,25 milions de dòlars –sí, que per a ella és el mateix que les monedes d’un cèntim d’euro amb què mai sabem què fer i les llancem– per nou minuts d’actuació. Nova vergonya per a Espanya i per a RTVE, malgrat l’entusiasme de Miki i la posada en escena, no apta per a daltònics, amb eixa casa que semblava treta de Masters de la reforma abans que l’arreglaren. Està clar que, en Eurovisió, o no ens hi volen, o no hi tenim credibilitat o no hi aconseguim encertar la tecla. Crec que és tot plegat. El cas és que hi quedàrem en la vintidosena posició.

I passà el que havia de passar: que va ser la mateixa organització qui va boicotejar el certamen perquè veure-hi Madonna amb el seu massiu seguici –inclòs el seu consort Quavo– desdibuixà, eclipsà i anul·là els qui havien de ser-ne els protagonistes: els representants dels 26 països. Eurovisió guanyà en espectacle a canvi de mercadejar amb la seua essència perquè Madonna és com Àtila: per on passa, no hi torna a créixer l’herba. Tant és que cantara fatal, amb uns galls impressionants. És Madonna i punt. Ningú pot competir amb ella per poder, descarament i autoritat dalt d’un escenari. Mai fou una bona cantant. En canvi, és un xou en ella mateixa. Que li aprofite. S’intuïa l’error –menysprear els concursants– quan hi eixí Conchita Wurst a l’estil sadomaso, en una sort de cabaret berlinés que hi muntà la televisió israeliana. Hi havia altres guanyadors d’Eurovisió, però sincerament no els vaig retenir.

Pel que sembla, contemplar Duncan Laurence, el diamant holandés, emportant-se el micròfon de cristall cap a Àmsterdam no fou cap sorpresa. Les cases d’apostes ja ho van preveure. El tema Arcade era el bo i pitjor i s’emportà la grossa amb 492 punts. La segona fou Itàlia amb el tema Soldi que intepretà Mahmood, un xic molt atractiu que li va fer passar mal la nit al ministre de l’Interior, Matteo Salvini. I això que de poc no hi va guanyar, ja que assolí 465 punts. La tercera posició fou per a Rússia. La mereixia, encara que al cantant, Serguéi Lázarev, li feia mal la cara de ser tan guapo; tant, que la seua posada en escena fou una successió d’espills en què es reflectia. La gran sorpresa hi arribà amb Suïssa, quarta, i Noruega, cinquena. Per uns minuts, massa llargs, semblava que Macedònia del Nord assoliria un titular en totes les pàgines web i tots els periòdics del món.

Suècia, marca personal

Suècia hi va ser setena, per demostrà el que ja se sap: tenen el que ara s’anomena una “marca personal”. Són uns professionals que se saben reinventar en cada final. No només és que els agrade Eurovisió, sinó que, a més, els encanta guanyar el festival. El seu representant, John Lundvik, ho tenia tot: era guapo, es movia bé i cantava millor.

Però en un certamen com este, el que es queda a la retina són els xicotets detalls, eixos que són or pur per als memes i les ocurrències dels tuiters més enginyosos. Tots ells haurien d’agenollar-se davant la representant de Grècia i besar-li els peus, si és que encertaven on eren entre tanta tela del vestit. Katerine Duska, així s’anomenava la xica, i els seus acompanyants aparegueren a l’escenari d’una manera que semblava que anunciaven el número del cupó de l’Once, que protagonitzaven el proper anunci de nadal de Freixenet o que s’ havien fet un “Gipsy King” de tan recarregat i ordinari com era tot. Duska i les seues amigues foren les reines del “brilli-brilli”, i ací ho deixe per la meua salut mental.

Una altra que m’alterà les neurones fou Kate Miller-Heidke, la que defensava l’honor d’Austràlia i el va llançar a perdre amb una posada en escena en què se li n’anà el perol com poques vegades s’ha vist. No m’agradaria ofendre els ofesos, però amb eixe aspecte tan virginal era com si estiguérem presenciant l’ascens de no se sap què a no se sap on. El mareig dels espectadors degué ser important. Quant a la veu de la xica, en ocasions semblava que li havien xafat un ull de poll. Els agradà molt, als que saberen eixir del “xoc”.

Uns altres que buscaren premeditadament, i ho aconseguiren, atraure l’atenció va ser el grup islandés Hatari amb el tema “l’odi prevaldrà”, un títol molt bonic i molt adequat per a cantar a Israel. Són un grup de rock dur que van de xungos i pretenen fer por. Ho aconseguiren, però com a cura d’humilitat jo els enviava a Hondures amb Isabel Pantoja. La tonadillera alça el braç i el dit índex com només ella ho sap fer i els diu mirant-los als ulls: “Alerta, que podria ser la vostra mare!”. I no els queda mar per nadar i tornar a Islàndia a la velocitat del llamp. La cançó és un molló, alternatiu, però un molló. De França, què en direm? El tema de Bilal Hassani, Roi, es una lloança a la diversitat sexual. Felicitats sinceres per això, però no cal ser una mamarratxa.

GARCIA, Cecilia La Razón, 22 de maig 2019

  

Vist 524 vegades