Diumenge, 31 Juliol 2016 09:35

Ucraïna guanya Eurovisió amb un al·legat polític

Valorar aquest article
(0 vots)

 Barei, la representant espanyola, acaba el concurs en la 22a posició

    Tensió fins al final a Estocolm. El nou sistema de votació, que deixava  les puntuacions atorgades pel  públic per a postres, propicià que fins a l’últim moment no se sabera el nom del guanyador d’aquesta edició. Quan semblava  que Austràlia podia emportar-se el premi en la seua segona participació, finalment fou Ucraïna la que s’emportà  el micròfon de cristall que acredita el guanyador d’ Eurovisió. La cantant Jamala, amb  una cançó titulada 1944, sobre la deportació del poble tàrtar a mans del govern  d‘Stalin, superà els seus veïns   russos a la recta final. Espanya, representada per Barei, va haver de conformar-se amb el lloc  22 de 26 participants.

    Precisament, aquesta rivalitat començà abans fins i tot de començar a comptabilitzar els vots. La referència de la composició ucraïnesa no va ser ben rebuda a Rússia, que va voler  recordar que a Eurovisió no estan permeses les cançons amb temàtica política. No va ser, per descomptat, l’única ombra que planà sobre aquesta edició. En les últimes setmanes hem assistit a la petició de boicot a Rússia per part d’associacions a favor dels drets dels homosexuals, com a protesta a la política antigai de Putin, així com a la prohibició –després revocada- de certes banderes, i a les filtracions com més va més habituals d’algunes de les actuacions. Com Rajoy, Eurovisió 2016 ha viscut en l’embolic.

    Tot això, com era de esperar, passà a segon pla quan Måns Zelmerlöw, guanyador  de l’any passat per Suècia, i la presentadora Petra Mede encetaren una gala amb una audiència estimada de 200 milions d’espectadors, i que enguany s’ha emés per primera vegada als EUA. Des  del moment en  què els  participants començaren a eixir per una passarel·la futurista, en un inici a mig camí entre Zoolander, una desfilada de Victoria’s Secret i un festival d’ electrònica de masses tipus Tomorrowland, entràrem al territori grandiloqüent d’ Eurovisió, on la forma fagocità el fons fa molt de temps.

    Com a bon opiaci, la gala funciona com un inhibidor del sentit crític. Veure Eurovisió per a buscar risc, innovació musical o revelacions profundes és tasca inútil. En lloc d’això , cal trobar passatemps més lleugers, sovint relacionats amb els aspectes  propers a allò més qüestionable en termes estètics de la cerimònia (és a dir, la coentor). Tanmateix, enguany la producció sueca no carregà les tintes en excés, com hem vist en edicions anteriors. Més proper que mai a les gales dels premis MTV o als Òscar, l’espectacle va ser tecnològic i asèptic, representat per eixe escenari amb pantalles d’alta definició pertot arreu, fins i tot al sòl. En Eurovisió 2016 ni hi va haver concursants que es prengueren a broma  el certamen, ni sorpreses com Lordi (els monstruosos metal·lers finesos), ni friquis massa evidents (suposem que la secta/banda de rock xipriota no convalida en eixe apartat), ni tan sols un personatge carismàtic a l’estil de Conchita Wurst. És a dir que, en general, tot va ser bastant més avorrit.

    Almenys hi quedava un altre divertiment eurovisiu clàssic: jugar a detectar, Twitter en mà,  la influència del pop massiu en les cançons dels participants. Així, a la italiana Francesca Michielin li plogueren les comparacions amb Laura Pausini, mentre que al suec Frans li encolomaren l’etiqueta del Justin Bieber escandinau, tot i que musicalment està molt més a prop d’Ed Sheeran. En aquest context, l’efecte “aquesta cançó ja l’he escoltada”, resulta una virtut més que no un demèrit. Altres vegades s’hi tractava més aviat de relacionar estilismes, com el vestit de Nina Kraljić, que serà recordada per sempre com la Björk croata. Però ni tan sols en aquest  apartat  vam tenir grans alegries. Aquesta edició paregué segrestada per la discreció -entenent la discreció en termes eurovisius-, com si li hagueren extirpat tota la capacitat de generar moments grandiosament ridículs. Fins i tot hi hagué una estrela del pop contrastada, un Justin Timberlake que actuà en qualitat de convidat (per eixa retransmissió estadounidenca?) per a interpretar Rock your body i  un tema nou, Can’t stop the feeling.

    Tal vegada per eixe clima descafeïnat general, l’actuació del representant rus destacà pel tema visual. Amb una cançó que sembla generada científicament per a ser oblidada als pocs minuts, la posada en escena de Sergey Lazarev jugava amb les perspectives i el presentava amb grans ales d’ àngel o damunt d’ un asteroide. Però ni això li valgué per a  superar  Ucraïna. Just després de Lazarev, Barei va donar durant uns minuts l’esperança de protagonitzar la sorpresa de la nit. La seua  interpretació de Say Yay!, tal vegada la cançó espanyola més ajustada als paràmetres d’Eurovisió en anys, possibilità que el seu nom pugés a les cases d’apostes fins al quart lloc. Per un moment semblava possible. Això no obstant, quan començaren els vots, de seguida es va veure clar que quedaria lluny del liderat. Finalment, se situà al lloc 22.

ARENAS, Guillermo El País, 15 de maig de 2016 (adaptació)

Llegir 164 vegades