Dissabte, 22 Agost 2009 12:49

Creure en Eurovisió

Valorar aquest article
(0 vots)
Enguany hi hem enviat una rossa platinada amb dos metresexuals. Ens hem fet els noruecs mentre Noruega pensava en altra cosa.

    A Espanya, mai hi ha hagut un ateisme seriós, com Déu mana. L’única fe que semblava que havíem abandonat de veritat era la fe en Eurovisió, però també s’ha demostrat que aquest escepticisme era fingit perquè resultava massa ostentós. Els espanyols hi hem anat participant com l’alumne díscol i menfotista que en realitat vol cridar l’atenció del mestre: perquè ens claven un fart de llenya, perquè ens suspenguen, per presumir que tant se’ns en dóna i per lluitar heroicament per l’últim lloc amb un entusiasme un poc sospitós que ha resultat ser impostat i fals, ara que hem aconseguit apropar-nos perillosament a l’objectiu quedant els penúltims. Per què no ho celebrem, si és això el que volíem?

 

 

    I és que tot eixe desdeny pompós de què féiem gala, eixe disbauxat nihilisme eurovisiu que l’any passat ens exigí enviar Chikilicuatre, aquell friqui d’art i assaig, era absolutament insincer. En el fons el que ens passa és que ens avergonyim de l’època en què la família romania unida perquè veia la tele unida i escoltava Massiel bocabadada i amb les llàgrimes als ulls. Ens avergonyim de la innocència del temps en què érem pobres i créiem que amb els vots d’Alemanya i el triomf del “Lalalá” ens acostàvem al Mercat Comú. Ens entra una espècie d’enrojolament carrincló de nous rics en recordar l’època en què l’Eurovisió era un esdeveniment mític, quelcom molt important fins i tot per a l’esquerra i per als nacionalistes perifèrics. Tan important que Joan Manuel Serrat s’emportà un disgust perquè no li deixaren que ens cantara un “Lalalá” identitari, una sardana yeyé. Temps era temps! Encara no érem a Europa, en efecte, i Serrat en va voler fer una batalleta ideològica que no s’adeia amb la banalitat de l’esdeveniment.

 

    Ara és el contrari d’abans. Abans volíem entrar a Europa i només ens hi deixaven cantussejar “Lalalá” cinc minuts. Ara som a la Unió Europea i seguim sense saber què fer amb l’Eurovisió. Hem intentat totes les tretes per espolsar-nos el passat, l’embaràs, el complex; hem fet servir totes les maniobres i totes les estratègies: les del menyspreu, les del casticisme, les de l’esperpent... Chikilicuatre va ser un acudit que quedà seriós, que no s’entengué. Era un friqui que es reia dels friquis, un “metafriqui” , algú que criticava sensatament el gènere, és a dir, que bromejava sobre una broma. Això n’explica el fracàs ontològic, la sonsada proverbial, l’excés que no anava enlloc. Tenia massa consciència de si mateix, cosa que en un friqui com cal resulta inacceptable.

 

    Seguim sense encaixar a Europa. No n’entenem la demanda, hi oferim el que no interessa. Tant de presumir que som plurals i no entenem la pluralitat europea, perquè el que de veritat és plural és Europa. Enguany hi hem enviat una rossa platinada amb dos metresexuals. Ens hem fet els noruecs mentre Noruega pensava en altra cosa i hem acabat al costat de Lituània. Però el millor són les justificacions, que em transporten a la infantesa. Abans deien que no guanyàvem l’Eurovisió per culpa de Franco; ara, perquè no som dels països de l’Est.

 

EZKERRA, Iñaki  La Razón, dijous 21 de maig de 2009 (adaptació).

 

Llegir 1139 vegades